dimarts, 2 de febrer del 2016

LEGÍTIMA DEFENSA



Normalment faig servir les xarxes socials per compartir alegries i descobriments. Avui, en canvi, em veig obligada a trencar la meva tònica per sortir al pas de les calumnies i injúries de les quals he estat objectiu i que s’estan publicant a diverses xarxes socials amb la intenció de perjudicar la meva reputació i de posar en dubte la meva honestedat professional. L’autora d’aquestes gravíssimes acusacions, després de setmanes d’assetjament a les xarxes socials, on ha difós missatges plens de falsedats i insults cap a mi i la meva feina, ha redactat un document on se m’acusa de plagi. El trobareu AQUÍ per si el voleu llegir, tot advertint que cal una bona estona i que conté spoilers de la meva novel·la DIAMANT BLAU.

Si no teniu prou temps, us explico que el seu llibre —publicat abans que el meu— és la història de la reconstrucció d’un passat familia per part d’una descendent contemporània. Qualsevol lector amb una mica d’experiència sap que aquest és un argument, no només típic de la Literatura de tots els temps, sinó connatural a la condició humana, i segur que li han vingut al cap tot de novel·les, entre elles potser la meva. Lògic. En canvi, l’acusadora ha vist en aquest argument universal una còpia d’una història seva i de la seva família, malgrat que les trames no tenen res a veure i només comparteixen alguns anys de la cronologia —segons es desprén de l’índex del llibre— i una localització (Mataró) de les diverses que apareixen.

Aquesta persona pretén que els meus personatges son calcats dels seus, o directament apropiacions, la qual cosa no pot ser més absurda, ja que els meus personatges estan basats, gairebé en la seva totalitat, en membres de la meva pròpia família. Tota la meva trama argumental, de fet, es fonamenta en el meu passat familiar i una exhaustiva tasca de documentació —un tret comú, per cert, a totes les meves novel·les— i està situada històricament a Mataró en el període que va de mitjans segle XIX a 1927. En aquesta recreació vaig fer servir fets històrics extrets de treballs d’historiadors diversos i també localitzacions que són prou conegudes. De fet, a dia d’avui encara no he trobat una estona per llegir la novel·la que se suposa que he copiat amb tant d’interès.

Doncs bé, entre les estranyes coincidències assenyalades figuren els ulls blaus d’alguns personatges, o que l’aparició d’un germà bessó, o d’un cabaler (germà segon sense drets succesoris, segons el Dret Català), que un personatge sigui ebenista, que hi surti una calaixera, un piano o que es parli de fets i personatges històrics, com la tercera Guerra Carlina o Enric Prat de la Riba. És com dir que les novel·les de fantasmes són totes còpies les unes de les altres només perquè hi surten fantasmes, com si algú que ha escrit un llibre sobre el seu passat familiar tingués en exclusiva el dret a parlar de les guerres carlines, de personatges històrics o fins i tot de la curiosotat per rastrejar els origens propis.

L’absurd arriba fins a atribuir-me el plagi d’un paràgraf suposadament literal en el qual no hi ha literalitat de cap mena. Tot això, a més, fa referència a elements més aviat secundiaris en la meva novel·la que es van subratllar en les frases promocionals i en els textos de contraportada. Com indica l’acusadora en el document en qüestió, va ser en un primer moment a partir d’aquests textos —s’entén, llavors, que sense encara llegir la novel·la— que va començar a pensar en el meu suposat plagi. Després va anar confirmant totes les sospites citades i moltíssimes més, com es pot comprobar llegint l’informe.
En tot cas, es tracta d’un document tendenciós, encaminat només a ressaltar allò que més convé al forassenyat argument que vol defensar-se, i fet sense cap rigor ni objectivitat (entre d’altres coses, perquè la seva autora és la mateixa que la d’una de les novel·les que s’estan comparant). En fi, és tan evident que només cal llegir per adonar-se’n.

Cal aclarir que moltes de les situacions, els personatges, els ulls blaus i gran part de l’atmosfera de DIAMANT BLAU ja eren en algunes de les meves anteriors novel·les, com és fàcil de comprobar. Els ulls blaus, per exemple, han estat fins a tal punt una constant del meu imaginari que seria difícil trobar una sola de les meves obres anteriors on no hi apareguin. Fins i tot els els vaig atribuir al diable de la juvenil Trilogía de Eblus (que vaig començar a publicar el 2006). Alguns personatges de la meva família ja apareixien a la novel·la La muerte de Venus (publicada el 2007). La burgesia industrial de la qual provinc centrava la trama d’Habitacions tancades (2011) i la seva protagonista, Violeta Lax, ja estava —com jo— obsessionada per la recerca familiar. I així podria continuar fins a l’avorriment.

La història de DIAMANT BLAU, publicada el 2015, no només és el resultat d’una investigació exhaustiva de la meva pròpia història familiar (i per tant, impossible de plagiar), sinó una obsessió que com a escriptora m’acompanya des de fa més de 15 anys, com demostra l’article, que adjunto, publicat el 2004 a una revista de Madrid (i més tard en el meu bloc en castellà, on ja parlava dels ulls blaus de la meva àvia i resumia l’argument que després s’ha convertit en la meva darrera novel·la. De cadascun dels detalls referits en tinc proves documentals, que presentaré davant qui calgui i que poden demostrar no només la veracitat de les meves fons sinó l’absurditat de l’acusació. Per posar només un exemple: la calaixera que se’m diu que he plagiat formava part de l’herència del meu rebesavi, com consta en el seu testament, que posseeixo. És, per tant, real, com no dubto que ho puguin ser molts dels elements del llibre que se m’acusa d’haver copiat. Són coicidències inevitables fruit d’haver triat com a material novel·lable una mateixa època i una mateixa societat. Està clar que tinc molts testimonis de la meva tasca de documentació, que va tenir lloc a diversos arxius, hemeroteques i biblioteques —dels quals vaig deixar constància en els agraïments finals de la novel·la— i que va comptar amb la col·laboració de diferents professionals, entre ells un notari.

Quan es fan afirmacions tan greus i tan acarnissades d’una feina que em pertany del tot i que és fruit de molts anys d’ofici i dedicació, el primer que penses és que aquestes paraules deuen sortir de la bona fe tant com d’una ofuscació que porta a veure enemics per totes bandes. Com no hi ha res del que m’hagi d’avergonyir —i menys encara, d’amagar— i penso que sovint les persones malinterpretem les intencions dels altres, jo mateixa vaig allargar la mà a qui amb tanta vehemència i ofuscació m’atacava i li vaig oferir prendre un cafè per aclarir les coses. Per descomptat, va rebutjar l’oferiment, ella sabrà per què, per continuar tot seguit injuriant, calumniant i assetjant a través de les xarxes.

Òbviament, jo vaig bloquejar-la en els meus diferents comptes per evitar distraccions i disgustos i també vaig bloquejar la possibilitat d’escriure comentaris al meu mur, a conseqüència de diferents intromissions no desitjades per part seva. Ella va continuar l’assetjament a través dels meus amics i coneguts, contactes professionals i premsa. Va insistir, va guarnir els seus comentaris amb diferents insults cap a mi i la meva feina, malgrat que més d’una persona va demanar-li que deixés de fer-ho. Un cop més, només puc interpretar tanta insistència com una ofuscació creixent, malgrat les peticions argumentades de terceres persones. No sabeu quin greu em sap la insistència amb què uns quants han estat objecte d’aquests enviaments massius (sobre tot a través de Twitter) i aprofito per agrair-vos la vostra elegància i la bona manera de fer les coses, en no donar crèdit ni difusió a les acusacions. L’elegància és una virtut escassa que valoro molt.

En darrer lloc, i aquesta és la finalitat última d’aquest comunicat que lamento molt haver hagut d’escriure: a partir d’aquest moment l’autora de les calumnies i injúries queda avisada. Després de tot el que s’ha dit, no podrà pensar-se que actua de bona fe si insisteix en l’atac contra el meu honor o en l’assetjament a través de xarxes, i haurà de respondre’n davant qui calgui. Durant moltes setmanes he esperat amb paciència, per voluntat pròpia i per indicació dels meus editors, i no he entrat en el seu joc amb l’esperança que en algun moment s’adonaria que l’atac era absurd o escoltaria algunes de les veus que li demanaven que parés —inclòs el meu editor—, i reconsideraria la seva posició. Com no ha estat així, sinó ben al contrari, m’he decidit a escriure aquests comunicat, públic com la seva acusació, de bona fe i moderat (al contrari del que en ella ha estat habitual), amb l’esperança de ser capaç de convèncer-la que si continua endavant cometrà un error greu, donat que no té raó, que estic en disposició de defensar els meus drets i que penso fer-ho si cal.