Soleri i Arlecchino

El carnaval de Venècia s’ha dedicat enguany a Carlo Goldoni, dramaturg del segle divuit, considerat per unanimitat el pare de la Comedia dell’arte. Tot just quan els carrers començaven a omplir-se de màscares i disfresses endiumenjades, un muntatge teatral donava el tret de sortida a quinze dies de festa: Arlecchino, servitore di due padroni, l’obra més coneguda de Goldoni, interpretada per un actor que ha envellit dins d’aquest personatge, aquest text i aquest autor:  el gran Ferruccio Soleri, que ja té 84 anys. Va estrenar el paper, sota la direcció de Giorgio Strehler a l’escenari del Piccolo de Milà, l’any 1947. Des de llavors l’ha representat més de dues mil vegades per tot el món. Aquests dies, qui hagués pogut ser a Venècia, per aplaudir-lo.

Jo a Soleri el vaig aplaudir —i molt— quan l’any 1999 va ser al Festival Grec de Barcelona. Els espectadors veterans en recordaven una visita anterior, el 1967, al Romea. Totes dues vegades va deixar tothom bocabadat. Llavors, l’Arlecchino de Soleri es feia mereixedor d’adjectius com «acrobàtic» o «àgil». Ara llegeixo que és «divertit», «melancòlic» i «apassionat». Un Arlecchino de 84 anys, que podria discutir el personatge amb el mateix Goldoni (i en sabria més que ell). L’actor ha dit moltes vegades que no podria haver fet dues mil representacions de Hamlet sense parar boig. Que aquesta longevitat seva dalt l’escenari té a veure amb Arlecchino més que no pas amb ell. Penso que també amb Goldoni. Goldoni és jove per anys que passin. Per això és un clàssic. Ho va escriure Italo Calvino: clàssic és qui mai no deixa de dir allò que ha vingut a dir-nos.

La temporada teatral ens ofereix la oportunitat de comprovar-ho. El 7 de maig torna al Lliure una de les millors obres del curs passat, una de les més premiades: Els feréstecs. Un Goldoni, se suposa, menor. Dirigeix Lluís Pasqual, que també tracta l’autor de tu a tu de tant frequentar-ne la companyia. L’any 1984 va dirigir al Lliure un molt venecià i formidable text, Un dels últims vespres de carnaval. L’actor principal és el mateix en tots dos muntatges, també ha envellit, també ha mantingut converses amb els seus personatges, i ara ens fa de fil conductor: Jordi Bosch. A Els feréstecs també hi ha carnaval com a rerefons. És teatre «Gran Reserva», i faig servir volguent l’apel·latiu que va utilitzar un crític important per parlar de l’Arlecchino d’Strehler i Soleri al Grec de fa 15 anys. Al capdavall, la vida és cíclica. I l’art, si fa no fa.

Pensava en Soleri i en el futur. Pensava en Anna Lizaran i en els seus vestits buits, exposats a la mostra que li ret homenatge al Lliure de Montjuich. Pensava en això de viure amb un personatge a sobre, que envelleix amb tu, del qual mai no deixes de parlar, però que també et manté jove, i dalt l’escenari. La vida, oi? És justament això.

Article publicat a www.catorze.cat

Correspondència

Quan tenia quinze anys vaig escriure una carta d’amor a Gabriel García Márquez. Després de llegir una de les seves novel·les (dues vegades, una rere l’altra), necessitava dir-li que per mi no hi hauria mai cap escriptor com ell. També vaig aprofitar per explicar-li que jo també escrivia (aquest també, quin atreviment, llavors!) i que havia decidit fer-ho durant la resta de la meva vida.

Jo al meu escriptor preferit vaig començar-lo a llegir per recomanació d’un nòvio passavolant. Va ser una consell de piscina, un estiu. Després, aquella passió primerenca es va esvair però va deixar-me el llegat d’un escriptor que m’hauria d’acompanyar per sempre. Vaig tenir molta sort. Poques vegades una relació tan efímera deixa coses de tant profit. Tot això també li ho vaig explicar a García Márquez.

Ara no recordo d’on vaig treure l’adreça de Ciutat de Mèxic on vaig enviar la carta. Era un nom sonor, amb àngels i foc, o això ha retingut la meva memòria. Quan la vaig deixar sobre el taulell de correus el segell em va semblar barat considerant la importància de l’enviament. No vaig esperar-ne mai una resposta ràpida. En tenia prou d’haver-la escrit. Potser les cartes d’amor ho són més quan no reben contesta. García Márquez ho sabia. Per això mai no em va contestar.

De vegades penso on devia anar a raure, la meva carta. Si deu estar classificada maniàticament en algun arxiu. Si algun dia la trobarà algun estadounidenc que faci una tesi estranya, posem per cas «Tipologia del correu no respost pels autors del boom llatinoamericà en la dècada dels vuitanta». O potser es va perdre en alguna parada del seu llarg viatge. Potser Mercedes, la senyora Márquez, la va fer servir per fer la llista del supermercat. De vegades penso si algú la va llegir mai. Si va despertar cap somriure. Tot això, és clar, en el cas que aquella adreça on la vaig enviar fos la correcta. Si no, les possibilitats es multipliquen massa.

De tant en tant, pensava en ell, en García Márquez. Pobre home, amb el Premi Nobel i tants viatges amunt i avall, devia anar una mica endarrerit amb la correspondència. Potser era la resposta la que s’havia perdut. Potser alguna casualitat l’havia retinguda en alguna banda, com aquelles cartes d’Elvis que van trigat trenta anys a arribar. Tinc paciència, i no hi fa res que el meu corresponsal ara sigui mort. A Macondo, on s’ha instal·lat fa poc, els morts tenen una vida social escarransida i conreen les relacions epistolars. Potser ara té més temps que abans. Potser l’aprofita per posar al dia la correspondència.

Aquest text va ser publicar al número especial del Diari Ara de la passada diada de Sant Jordi.