Ahir a la tarda vaig parlar per primer cop amb una periodista que ja havia llegit -en galerades- Desig de xocolata. Em va preguntar per què la primera part de la novel·la passa a la Barcelona preolímpica. La resposta no la vaig haver de pensar gens: perquè aquella és la meva primera Barcelona, la que em va rebre, la que em va deixar bocabadada de bon començament. Corria l'any 1988. Jo era estudiant de primer de Dret i voluntària olímpica (m'ho havien dit en una carta signada per Pasqual Maragall). Anava i venia cada dia de Mataró, en un autobús de l'Empresa Casas que em deixava a la plaça Tetuan. Des d'allà agafava el 7 fins a Zona Universitària. Més d'una hora i mitja de camí, cada dia.
L'any 1989 vaig entrar al Diari de Barcelona. Les hores de tornada a casa van allargar-se. Vaig començar a quedar-me a dinar a Barcelona. Vaig descobrir els restaurants amb menú de migdia del carrer Tamarit. Vaig comprar-me una moto, una Peugeot vermella de 49 cc, amb la que vaig aprendre a perdre'm per barris de Barcelona que no sabia que existien (el Carmel, la Zona Franca, l'alt Pedralbes, Sant Andreu...). Jo era de províncies, però la meva moto era barcelonina: cada vespre la deixava en un aparcament de Gran Via amb Roger de Flor, just al costat d'on agafava l'autobús per tornar a casa.
Vaig patir la primera remodelació de la Plaça de les Glòries. Per això des que sé que hi tornen, només renego. Coses de mataronins. La vida és cíclica.
En aquella època, també vaig provar l'absenta al bar Pastís. Vaig conèixer gent molt interessant. Vaig aprendre moltíssim. De mica en mica, vaig deixar de perdre'm per Barcelona. Vaig fer meva aquella ciutat potes enlaire dels anys 89, 90 i 91. Així que vaig poder, vaig comprar-me un pis al Born. Era un racó de món, un cinquè pis sense ascensor en una finca del segle XV, però potser ha estat el racó de món que més he estimat a la vida. Van passar coses importants, en aquelles alçades, mentre les gavines volaven per damunt de la lluerna. Se sentien les campanes de Santa Maria del Mar. Des de la meva terrassa amb pendent es veien les torres dels campanars. A la nit, la basílica semblava un vaixell de pedra a punt de sortir. Aquell és el meu barri, encara que fa anys que no hi visc.
Per tot això que acabo de dir la Sara Rovira, l'Oriol Pairot i el Max Frey, éssers de fum, corren per aquells carrers i aquella ciutat. I per això ells mateixos són gent en confluència, com era jo llavors. Gent vinguda d'altres bandes, però barcelonins de cor i ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada