dijous, 30 de gener del 2014

Lloança a la Gran Deessa del Cacau


Lloada sigueu, oh, Senyora,
Gran Deessa del Cacau
tancada dins una vitrina d'un museu de París
on vam conèixe'ns l'estiu passat.
Avui vinc a retre-us honors,
com van fer sempre els vostres paisans
de la preciosa Escuintla, Guatemala.
Si res no hagués passat
si aquells peluts pallussos
que es feien dir conqueridors
i actuaven en nom d'un imperi
horrible i sorrut i cobejós
si mai no haguessin embrutat
amb fang de les seves botes
les vostres contrades verges,
si Cortés no hagués assassinat Moctezuma
després de tractar-lo com a un imbècil,
si mai no haguessin ballat danses
de luxúria amb les belles indígenes,
si mai no haguessin retornat a casa
bojos d'orgull immerescut
amb unes llavors minses al sarró,
si en arribar les llavors eren res
i ningú sabia què fer-ne,
si un rei igualment pallús no les hagués enviat
a unes monjes que, a diferència dels altres,
pensaven coses noves
i tenien el coratge de fer-les;
si aquelles monges, bones dones,
no haguéssin barrejat les faves amb aigua
i sucre i canyella i pebre 
i no sé quantes potineries més,
si mai no les haguessin donat a la priora
i la priora al mossèn, com per justificar-se,
i el mossèn a l'arquebisbe,
i l'arquebisbe al cardenal 
si el clergat no hagués trobat aquell beuratge fosc
diabòlicament deliciós,
si no haguessin buscat la dispensa del Sant Pare
per consumir-lo durant el dejú
tot dient que era líquid i els líquids no compten,
si el sant pare no l'hagués tastat també
i hagués pensat: "Redéu, que és bo!",
si la cort de Madrid no hagués pres nota
d'aquell caprici tan diví
i no s'hagués afanyat a copiar-lo
i fer-lo seu i apuntar-se mèrits,
si no haguéssim casat aquelles infantes tristes
amb els tristos descendents d'algun Lluís francès,
si Versalles no hagués estat en essència un lloc
tan i tan avorrit i amb uns jardins tan grans
(vés quina necessitat hi havia
de fer-ho tot tan gros i d'aquells arbres quadrats!),
si els suissos no haguessin trobat gust a copiar 
les menges dels francesos,
si els francesos haguessin parat quiets,
ni que fos per un cop,
si Barcelona no hagués estat, en això,
com els francesos: bellugadissa, inquieta,
amiga d'innovacions i disvarats,
si aquí no fossim tan llaminers,
si no hagués nascut mai cap Amatller
cap Juncosa, cap Coll, cap Blanxart,
cap Escribà, cap Joan Giner,
cap Enric Rovira
cap Claudi Uñó,
si no existís cap Bubó,
ni cap Cacao Sampaka
(Deessa, no ho volgueu,
que jo hi vaig a berenar!) 
si no hi hagués tanta gent que sap molt bé què dic,
ni tampoc tanta gent que vol saber
quina és la història de les petites coses,
si no hi hagués autors que prenen xocolata
d'amagat, ni membres del jurat d'algun premi important
que a estones lliures fan xocolata desfeta,
i es llepen els bigotis...

Si tot això mai no hagués passat,
oh Gran Deessa del Cacau,
jo avui no seria Premi Ramon Llull 2014
ni tampoc no hauria escrit cap llibre
tan dolç ni tan afortunat
i aquests versos de lloança,
d'agraïment sincer
i profunda, profundíssima alegria
mai no haurien existit.
Jo, com sempre. En comptes de plorar,
escric.
En comptes de cridar,
junto paraules.
És l'única manera que conec
de sobreviure.

Oriol Pairot finalista

És!

dimecres, 29 de gener del 2014

Metafísica


En el fons, això som tots: un nom a la sorra
que tard o d'hora s'esborrarà

dissabte, 25 de gener del 2014

Nois i noies, lectors i lectores, amb tots vosaltres i en primícia mundial... NO PREGUNTIS QUI SÓC!


La novel·la guanyadora del darrer Premi Joaquim Ruyra serà a les llibreries d'aquí a unes quantes setmanes. Us en podria dir un munt de coses, però m'estimo més compartir amb vosaltres el text de contra, que és d'aquells que diuen molt sense dir gairebé res, i m'encanta.


ALGUN COP T'HA SEMBLAT
QUE DUS UN BÈSTIA DINS TEU?


El Pol és un adolescent tímid.

El Janko és un delinqüent perillós.

Ara tots dos viuen en el mateix cos.

I estimen la mateixa noia.

 Una història de possessions
i amors turmentats que,
t'atraparà igual que 
un esperit maligne.

dimecres, 22 de gener del 2014

Happiness


Avui m'han demanat que faci una llista de 10 coses que em fan feliç. Aquí la teniu:

1. Veure com creien els meus fills contents i bones persones.

2. Asseure'm al solet de l'hivern a llegir un bon llibre.

3. Ficar-me acabada de dutxar en un llit de llençols nets.

4. Tot un dia per passejar per Barcelona al meu aire.

5. Un viatge a algun lloc on hi hagi bon teatre.

6. Una estona llarga de conversa amb algú especial.

7. Cada vegada que algú em diu que un llibre meu se li ha fet curt. 

8. L'insuperable sensació d'haver acabat la feina i haver-me merescut un descans. I el descans, és clar.

9. Els set minuts que van d'un toc de despertador al següent, abraçant el cos gran de l'home de la meva vida i tapada fins a les orelles.

10. La música. Escoltar-la. Cantar. Compartir.

dimarts, 21 de gener del 2014

Dites barcelonines *

Voler anar al carrer del Paradís
i trobar-se al carrer de l'Amargós.

* * *

Per les voltes dels encants
s'hi passegen els marxants.


Al carrer de la Tempesta
hi fa una pudor que empesta.

* * *

More't, que et duran en cotxe!

* * *

Les noies de Barcelona
totes són molt batxilleres
saben quants pinyols hi ha
en mig quilo de cireres.

* * *

Si no tens diners
Barcelona no val res.

* * *

La millor festa de casa
és quan toca la Tomasa.


Si a Barcelona vas
no et casaràs pas.

* * *

Qui no ha vist Barcelona 
no és mitja persona.

* * *

Barcelona, tant pel pobre com pel ric,
tant de dia com de nit.

* * *

Per tenir ventura bona
has de viure a Barcelona.




* Extretes del Refranyer de Barcelona, de Joan Amades.

** Les imatges: Les Voltes dels Encantans Vells a finals del segle XIX / Panorámica de Barcelona, de Guillermo Martí Ceballos / Santa Maria del Mar des de Banys Vells.

I si no en teniu prou amb un sol quadre, gent de bon gust i bona fe, seguint AQUEST ENLLAÇ teniu més obres barcelonines de Martí Ceballos.

dilluns, 20 de gener del 2014

Aire de Butxaca


A partir del mes de març podeu trobar a les llibreries l'edició de butxaca de L'aire que respires. Aquí us en deixo la coberta.
Aviat us presentaré les meves novetats de primavera per a lectors joves.

dijous, 16 de gener del 2014

Tothom té un passat (2): L'AJELC

La coberta era de Pau Joan Hernàndez
Cada mes de gener m'agafa una mena de passió de neteja que no sé d'on surt. Forma part dels meus rituals de primers d'any, com el tradicional refredat de Reis (no me n'estic mai, com a molt el retardo). 
Aquests dies de les prestatgeries de l'estudi en surt cada relíquia que fa por. Per exemple, aquest butlletí monogràfic de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) dedicat al teatre (llegit, cantat, interpretat o filmat, diu el subtítol). En aquest butlletí, publicat el juliol de 1987, van aparèixer les dues úniques escenes que han sobreviscut d'una obra de teatre per a infants que vaig escriure als 16 anys. Era una obra horrorosa -és clar- tot i que estrenada, i he de reconèixer que em sap molt greu que n'hagin sobreviscut aquestes dues escenes. Però al mateix temps, m'agrada conservar aquest text publicat, el primer a l'AJELC i també el primer que va aparèixer en una publicació que no era la revista de l'escola o l'inclassificable diari local Crònica de Mataró (on vaig signar coses, vull dir articles, que de debò costen de creure). 

Els butlletins endiumenjats
La meva militància a l'AJELC va durar uns quants anys i va estar plena d'entusiasme per part meva. Tot i que va ser discreta. A casa no em deixaven anar als congressos. Encara no podia anar tota sola a Barcelona, on se celebraven les reunions per comentar els butlletins. A més, tot em feia molta vergonya. No m'atrevia a qualificar-me d'escriptora, ni tan sols d'escriptora jove (si hi hagués hagut una categoria d"escriptora molt jove" també hi hauria pogut entrar). Escrivia a casa i enviava els treballs al carrer Canuda i quan els veia publicats feia salts d'alegria. Va ser tan important, tot plegat, que amb el temps, aquells butlletins s'han salvat de les moltes purgues que he fet entre els papers de l'estudi. Encara més: els vaig fer enquadernar, i ara duen un vestit noble, que els fa semblar encara més importants (per a mi ho són molt).

És divertit fullejar-los i veure-hi noms que avui coneixen molts lectors: David Escamilla, Pau Joan Hernàndez, Vicenç Pagès, Albert Calls, Sílvia TarragóMàrius Serra, Ricard Vela, Jordi Mata, Joana Bel, Manuel Baixauli... És divertit veure quines idees de bomber tenien alguns: un butlletí criminal on els socis s'assassinaven entre ells, un butlletí cal·ligràfic escrit a mà amb anàlisi grafològica inclosa. Jo hi vaig participar, per cert. Vaig enviar una lletra falsa i bonica. El grafòleg va dir de la meva lletra que transmetia "un desig d'independència envers els altres" i tot seguit afegia, tranquil·litzador: "És possible que quan llegeixis aquest informe ja ho hagis aconseguit i, com a conseqüència, algun tret de la teva lletra hagi canviat". Ostres, com em va costar, canviar de lletra, si ell sabés! En aquell butlletí, per cert, apareixien dos poemes de Vicenç Pagès, de qui també era la coberta, tan cal·ligràfica com la resta del número i molt més blava.

L'única cosa que no fa gens de gràcia és que de tot això faci 26 anys (26? qui s'ha descomptat?). És fantàstic veure què n'ha sortit, d'aquella aventura. Quina feinada no va fer per nosaltres aquella associació on molts vam trobar, per primer cop a la vida, gent de gustos tan estranys com els nostres, gent que passava el temps fent coses estranyes, com ara escriure...

El butlletí cal·ligràfic. Novembre 1988. Ja són anys.




dimecres, 15 de gener del 2014

Els peixos sols


A l'estiu vaig dur la canalla a l'Aquàrium. 
Mentre miravem els peixos de colors, el petit va preguntar: 
"Què deuen pensar els peixos, de nosaltres?"
"Què fan quan es queden sols?"
Ostres.

diumenge, 12 de gener del 2014

Tothom té un passat (1)


Això que veieu són les tres primeres publicacions de la meva vida. Dos reculls dels treballs premiats als Premis Literaris Baix Camp -de l'any 1991 i 1993- i publicats per El Mèdol a la col·lecció Escornalbou i una col·lecció de textos eròtics que va coordinar el meu amic Albert Calls i que va publicar-se a L'Aixernador el 1994. Als premis Baix Camp mai no vaig fer gaire mal. El primer any van donar-me un accèssit per un conte que es deia Un paio de Tordera in a material world i el segon, una menció del jurat per T'hauria de caure la cara de vengonya (jo llavors no sabia que aquest títol era un plagi d'un altre de Sergi Pàmies, quines coses. Tampoc no em van creure quan ho vaig explicar, al sopar de lliurament que es va fer al Teatre Bartrina de Reus). 
En aquell temps, la llengua no era matèria de debat intern per a mi (tot arribaria, però). Necessitava escriure i ho vaig fer en català, sense fer-me preguntes. Llegia tant en català com en castellà, vivia en totes dues llengües, coneixia bé les dues literatures. Crec que vaig començar a escriure en català per influència d'un professor de Literatura catalana que va ser importantíssim en la meva vida. Es deia -es diu- Josep Rebugent. Gràcies a ell vaig llegir no només el programa curricular que corresponia, també moltes altres coses fascinants. A ell li vaig lliurar les primeres pàgines d'una primera novel·la eternament inacabada (molt espriuana, per cert; fruit d'una mala digestió de Laia) de la que algun dia n'hauré de parlar i que més tard va publicar-se -quina vergonya!- al Butlletí de l'AJELC. Era un temps de militàncies literàries. Era el principi de tot plegat.
Avui he endreçat la prestatgeria on classifico els llibres que he publicat al llarg dels 24 anys que fa que publico i m'he trobat tot això. Si no aprofités els diumenges per fer neteja no tindria aquests atacs de nostàlgia.

divendres, 10 de gener del 2014

Els detalls


Aturar-se a mirar els detalls és un bon aprenentatge.
L'exposició de la Roser Capdevila al Palau Robert 
és un bon lloc on fer-ho. No us la perdeu, amics.

dimarts, 7 de gener del 2014

El silenci de les estrelles

Avui us porto el conte que el rei Melcior va explicar a Mataró després de la cavalcada d'aquest any. Hi tinc alguna cosa a veure. Qui m'ho havia de dir, oi?, aquesta confraternitat amb les monarquies d'Orient, a mi, que sóc republicana...



EL SILENCI DE LES ESTRELLES

Us volem explicar un cas que va passar-nos l’any passat mentre repartíem les joguines als nens i nenes de Mataró. Vam ficar la pota, vet’ho aquí. Vam cometre una badada de les grosses! Per què em mireu amb aquesta cara? Us pensàveu que nosaltres mai no ens equivoquem? Doncs ara sabreu que sí.
Va ser cap al final de la nit, quan ja volia fer-se de dia i quan ja havíem repartit molts regals i també moltes saques de carbó del més dolç. Només ens faltaven per visitar dos pisos i ja enllestiem tot el repartiment. Eren dos pisos del mateix bloc, i allà hi vivien un nen que es deia Marc i una nena que es deia Maria. El Baltasar portava les dues cartes a la butxaca: el Marc vivia al segon tercera i la Maria vivia al tercer segona. El Marc havia demanat una disfressa de cow-boy i un cotxe teledirigit i la Maria volia una nina gegant i un vestit de princesa. Era facilíssim, bufar i fer ampolles.
Però vet aquí que no sé com, ens vam equivocar. Vam apuntar malament les adreces, o potser vam llegir les cartes sense ulleres, o ens vam distreure un moment menjant unes neules molt bones que van trobar-nos en un balcó, no sé pas com va ser, però el cas és que vam deixar el vestit de princesa i la nina gegant al segon tercera, és a dir a casa del Marc. I vam deixar la disfressa de cow-boy i el cotxe teledirigit al menjador del tercer segona, és a dir a ca la Maria.
Un cop vam haver tancat bé les portes dels balcons, vam fer-nos una abraçada, tots tres, contents d’haver repartit un any més tantes joguines. Dalt del cel les estrelles ens miraven en silenci. Un silenci que les estrelles només fan la nit de Reis, quan totes les criatures dormen felices i plenes d’il·lusió. És un silenci alegre, el silenci de les estrelles. Si escolteu amb atenció, us n’adonareu de seguida. I el sabreu compartir.
No va ser fins una bona estona més tard que no vam adonar-nos del pitafi. Ens ho va dir un patge molt eixerit, que estava classificant les cartes dels nens i nenes de Mataró i va llegir les adreces del Marc i la Maria. Segon tercera i tercer segona, va llegir. Llavors ens ho va dir:
—Majestats, em penso que us heu distret, mireu, aquí diu...
Ens vam posar les ulleres per mirar-ho bé i...
Ostres, ostres, ostres...!
Però si tenia raó!
Havíem deixat al Marc les joguines de la Maria i a la Maria les joguines del Marc!
—Hem de tornar de seguida! —va dir el Baltasar.
Vam girar cua i vam tornar cap a Mataro tan depressa com vam poder. Esperavem poder arribar a temps de canviar els regals i deixar a cadascú els que havia demanat.
—Si obren uns regals que no són seus, tindran un desencís i això no ho podem permetre! —va dir el Gaspar.
I tenia tota la raó.
Dit i fet.
Vam tornar a casa del Marc pero vet aquí que era tan tard que ja s’estava fent de dia. I ja sabeu què els passa als nens quan es fa de dia després de la llarga Nit de Reis, oi?
Això mateix! El Marc ja s’havia despertat i es llevava. S’estava posant les sabatilles, sortia de la seva habitació, tombava el passadís per obrir la porta del menjador, ja era al davant de l’arbre de Nadal, mirant els paquets, n’agafava un, el més gran...
Ostres, ostres, ostres! Quin desastre!
Nosaltres tres ens ho miravem tot des del balcó estant, però no hi havia res a fer. Ja no podíem entrar a canviar els regals. No podíem pas deixar que el Marc ens veiés, això no pot ser de cap de les maneres! I mentrestant al tercer segona passava si fa no fa el mateix: la Maria ja havia començat a desembolicar el primer regal. Va llençar el paper, va mirar la capsa... i es va quedar tota parada de veure una disfressa de cow-boy que a més li venia una mica gran.
Hauríeu d’haver vist quina cara va fer el Marc en veure el vestit de princesa! No sabia si riure o plorar, pobre!
I nosaltres estavem tots tres molt avergonyits al balcó, sense saber què fer, i només feiem que pensar:
Quin desastre, quin desastre, quin desastre! Aquesta és la ficada de pota més gran de tota la nostra vida!
No gosavem ni mirar les cares de la Maria ni del Marc per no veure-hi el desencís. Si alguna cosa no suportem és veure en la cara d’un nen ni una espurna de desencís.
Però, sabeu què? Malgrat tot, aquesta història té un final feliç. El germà gran de la Maria va entrar tot d’una al menjador, va mirar el regal que encara quedava per obrir i va dir:
—Aquí hi diu Marc. Aquest regal no és per a tu.
I llavors la mare de la Maria va fer:
—Potser és pel Marc, el nostre veí del segon tercera.
Alguna cosa semblant devia passar a ca la Maria, perquè quan el Marc va sortir al replà del tercer segona hi va trobar la Maria i el seu pare, que portaven dos regals.
I allà mateix es va aclarir l’error. El Marc va donar-li a la Maria el seu vestit de princesa i la seva nina gegant. I el Marc va poder endur-se la disfressa de cow-boy i el cotxe teledirigit.
I a més, una cosa molt millor: es van fer amics allà mateix. I l’amistat va ser el millor regal que mai s’ha pogut rebre en una nit com la d’avui.
Fa una estona els hem vist, el Marc i la Maria, han vingut junts a veure la cavalcada. Eren a La Riera amb un fanalet cadascun, i quan ens han vist han fet un somriure... jo em penso que de murrieria. Com si diguessin: Aquest any no passa res, si us torneu a equivocar.