NOVETATS DE TARDOR 3 / Em venc el millor amic

Ja hem venut la mare, el pare, el cigró... Ara només ens quedava vendre el millor amic per tancar la sèrtie d'aventures deñs inseparables amics Óscar i Nora. Però fins i tot els amics més amics del món s'enfaden, oi que sí?
La culpa la té una festa de pijames, el principi de curs, una nova companya de classe i algunes coses més.
Els protagonistes, els de sempre: L'Óscar, inventor i la Nora, intel·ligent.
Sembla mentida que les coses els puguin anar
malament...

* * *

UN FRAGMENT COM A TASTET:

SI VOLS que et passi alguna cosa diferent, prova de fer alguna cosa diferent! Aquest havia estat el consell de la Fada Fava. Vull dir, de la meva mare.

La primera cosa (i l’única) que se’m va acudir va ser posar un anunci. No era el primer cop i sempre m’havia donat bons resultats. És clar que abans sempre tenia la Nora al meu costat, per pensar en tot. Aquest cop hauria d’arreglar-me sol. La veritat, no tenia gens clar si seria capaç de fer-ho.

Vaig agafar un full de paper i vaig escriure el primer que em va venir al cap:

Em venc la millor amiga.

Té deu anys, és llesta i molt guapa.

És filla d’un presentador famós de la tele...

NOVETATS DE TARDOR 2 / Uns amics molt animals

Torna l'Anna Ànec, l'escriptora més jove del món, aquest cop per explicar-nos les seves aventures amb uns quants micos del zoo. Aquí hi ha un misteri per resoldre, una injustícia, un home molt nostàlgic de les velles amistats, una festa molt especial amanida per trenta quilos de plàtans, una motxilla que desapareix i algunes sorpreses, com sempre protagonitzades per l'Anna i les seves amigues (la Frida i la sarai) i pel seu cosí, en Teo. 

Però sobretot, sobretot, hi ha una notícia bomba, que em fa feliç compartir amb vosaltres: L'Anna Ànec torna, i ho fa només en català, gràcies a la il·lusió compartida de tres persones: l'editor de la sèrie, Santi Sobrequés, l'il·liustrador, el gran Dani Cruz i jo mateixa. L'Anna Ànec s'ho mereix però, sobre tot, s'ho mereixen els lectors i lectores de la col·lecció, que cada cop són més. 

Ah, i ja us podem anunciar que abans de Sant Jordi en tindreu una altra entrega. 

Ja hi estem treballant!

NOVETATS DE TARDOR 1 / El misteri Cro

Molts ja coneixeu els protagonistes d'aquesta sèrie. Són tres germans i plegats formen una agència de detectius molt i molt especial. L'Adrià és una cosa així com el cap, per això pren les decissions, tot i que és una mica distret. L'Èlia és molt aplicada i sempre duu al dia les seves obligacions detectivesques. I l'Àlex, que només té sis anys, té els seus propis trucs, molt originals, per resoldre els casos. 

Aquest cop hauran de fer front a un misteri doble: un anell -valuós- desaparegut i una presència nocturna. També hi ha una àvia que fa croquetes i dos gats acabats d'arribar a la família. I molt sentit de l'humor, com tenen per costum.

Ja he dit alguna vegada que aquests personatges i aquests llibres no són, de cap manera, un més. Fa uns dies ho vaig explicar a Facebook, però ara jo faré aquí. Conec molt bé aquests tres germans: són el millor que he fer a la meva vida. L'Adrià, l'Èlia i l'Àlex són els meus tres fills. Els vaig fer protagonistes d'aquests llibres en part perquè volia retenir la seva infància. No és que no vulgui que creixin, és que no vull oblidar com són mentre creixen. I també perquè penso que aquestes novel·les congelen aquesta part de la seva vida, la conserven en petits bocins perquè el dia que ells siguin grans (i potser jo ja no hi sigui) puguin recuperar-la, recordar com eren, com érem, com els estimem. Potser adonar-se que van ser el millor de la vida de la seva mare, sempre tan atrafegada, sempre anant amunt i avall, sempre envoltada de llibres.

Ja veieu.

Això és aquesta col·lecció per mi.

Tant de bo us faci riure molt. 

Felicitat estiuenca

Durant anys, vaig portar un quadern de lectures. Amant de les llistes com sóc, m’agradava dur una comptabilitat acurada dels llibres que m’anava llegint. En aquest quadern hi deixava ben anotats el títol, l’autor, el número de pàgines (si el llibre era gruixut em semblava una gran conquesta) i el temps que havia trigat en llegir-lo. Després en feia un resum i una valoraciói personal, que acabava amb una puntuació, una nota. A La historia interminable, de Michael Ende, li vaig posar un set i mig. La plaça del diamant va treure un notable alt. Wilkie Collins, que hi surt sovint, sempre treia bones notes: La dama de blanc , nou i mig; La pedra llunar, nou... Al meu quadern de lectures mai ningú no va aconseguir un deu. Potser era massa dura. O massa idealista: encara creiea que existia la novel·la perfecta.

            Amb els anys, cada cop faig menys llistes. També vaig abandonar el costum de registrar tot el què llegia. Tot d’una, em va semblar que no tenia sentit aquell memoràndum. No va ser pas una decissió conscient. Els llibres sempre deixen alguna cosa: una cita, un personatge, una reflexió. No cal registrar-los. Allò que val la pena queda i la resta, tan se val que s’esvaeixi.

            Dic això a les portes de l’estiu d’un any en què necessito molt especialment prendre’m un temps de descans. Fa setmanes que me les preparo, les vacances. Un lloc tranquil, on la felicitat familiar no topi amb cadascuna de les felicitats individuals. I llibres. Una muntanya. Com més, millor. Ja els tinc tots triats. Em penso que superen la dotzena i mitja. Les meves lectures d’estiu són gruixudes: no n’hi ha cap que baixi de les 500 pàgines. Aquest any rellegiré El mestre i Margarida, de Bulgàkov, de la qual se n’acaba de publicar l’edició definitiva. Wilkie Collins també hi és, perquè no hi pot faltar, perquè no concebeixo un temps de descans sense ell. I Tòlstoi. I una tal Tartt, autora revelació nordamericana, a qui no conec i donaré una oportunitat. I Jonathan Franzen, que ja fa tres anys que és el meu convidat especial d’estiueg. Aquest any toca una novel·la poc coneguda, que he aconseguit en una llibreria de vell en la seva primera edició: Ciutat vint-i-set. Potser rellegiré El compte de Montecristo, de Dumas. Només pensar-ho, aquests dies previs se’m fan eterns. Quines ganes.

            Per a mi, platja i llibres són sinònim de felicitat. Aquella felicitat que ve de la infantesa, de la primera joventut. La platja que us dic té una ubicació geogràfica molt concreta. Per a mi, és una platja-biblioteca. N’he llegit, de pàgines, en aquell lloc! Fa trenta anys ho feia mentre els meus amics reien (de vegades de mi i dels meus llibres), o prenien el sol o jugàven a vòlei. Ara ho faig veient jugar, riure i banyar-se als meus fills. De tant en tant aixeco els ulls del llibre. Només per veure que el món encara és allà. I retorno allà on ere. A les mentides que fan més passadores les veritats, a la realitat il·luminada per la ficció. A la felicitat absoluta que porten els llibres. Que tingueu un bon estiu. 

Confesso que he venut

Aquest any he passat un Sant Jordi molt numèric. He parlat molt de pòdiums, de rànquings, de primers i segons llocs, de mètodes de recompte, de fialibilitat d’aquests mateixos mètodes, de maneres per fer pujar les xifres com si fossin un pa de pessic al forn, de causes i efectes dels rànquings i qui els elabora... tot plegat com si això de fer llibres s’assemblés a córrer curses. Tinc el cap com un timbal. Només em ve de gust proclamar, perquè tothom ho sàpiga: Jo sóc de lletres! Què m’expliquen, a mi!

Això sí, aquest Sant Jordi he après un munt de coses inquietants. Us les podria explicar totes, però me les reservo perquè són molt i molt avorrides, i una novel·lista no pot permetre’s el pecat mortal d’avorrir. Més m’estimo passar directament a les conclusions, que són, si fa no fa, aquestes:

1)    L’important en això de les lletres no són les xifres.

2)    L’important en gairebé totes les coses valuoses de la vida no sol ser quantificable matemàticament.

3)    Em fa molt feliç formar part de les llistes però no m’agrada gens formar part de les llistes.

I com que aquest darrer punt m’ha sortit una mica incongruent, amb el vostre pernís miraré d’aclarir-me en l’espai que em queda.

Ja són molts santjordis. Uns vint, pel cap baix. Els dinou anteriors, jo formava part d’aquesta majoria real d’escriptors que no surt a les llistes. Els escriptors de debò, que arrufen el nas davant aquells «que venen tant» i es pregunten amb malfiança per què, què deuen tenir, què deuen donar, quina mena de rebaixes —o de saldos— ofereixen, per tenir tant èxit. El gust de les majories sempre és criticable.

Aquest any, quines coses, jo he estat un dels gustos de les majories. M’hi sento molt incòmoda, en aquest paper. Em ve molt balder. Jo era una autora petita feliç de ser-ho. El dia de Sant Jordi no parlava de xifres, sinó de lletres. Sortia a trobar-me amb els meus, que són les persones que estimen els llibres. Arrufava el nas davant els famosos i els supervendes. Tornava a casa ben contenta.

Aquest any a l’hora de recollir-me, després de les signatures i les festes, estava neguitosa. El neguit encara em dura, tants dies després. Em sento sospitosa d’alguna maldat terrible i a mesura que passen els dies aquesta molèstia no s’alleuja.  Confesso que he venut. Molt més del que podia pensar. Més que mai. Per sort, al meu davant, a les llistes, hi ha un senyor suec que és qui realment agrada a les masses.  Jo només sóc la segona, encara sóc petita (si més no, més petita que el senyor suec). Ho trobo un alliberament, una exculpació. No ho faré més, diria als col·legues. De debò que he après la lliçó. No m’ho tingueu en compte, sisplau. Ja veureu com tot això passa de pressa i l’any que ve no ho recorda ningú. Jo sóc petita, encara que publiqui en un gran grup editorial, encara que m’hagin donat un premi que no m’acabo de creure, encara que la novel·la culpable dugui al títol una paraula venedora, encara que aquest any hagi estat tan atabalada i alhora tan feliç de veure més gent que mai, més lectors que mai. Amb ells, per cert, no he parlat de xifres ni una sola vegada, perquè ells, els lectors, tenen ben clar què val la pena. I què no.  

* Publicat a la revista digital Catorze pocs dies després de Sant Jordi.

El meu pregó d'ahir a la festa dels XV Premis Llibreter

Aquestes són les XV virtuts que han de tenir

els llibreters decents -amb perdó-

(Garbellades de llibres comprats

a les vostres llibreries

i amanits amb alguna collita pròpia)

I

Útils:

Sou, amics, “traficants de droga literària”.

Ja sabeu: he buscat la felicitat arreu però només l’he trobada en un racó, llegint certs llibres.

II

Abnegats:

La literatura respira malament. Té febre sovint. Però continua respirant. El llibreter —com fa Vallard, el llibreter de Pierre Pejú—, s’asseu a l’espona del seu llit i la vigila.

III

Ordenats:

Sabíeu que no ordenar els llibres per ordre alfabètic és una manera de ser antiamericà? (ho explica Lewis Buzbee en un llibre meravellós sobre llibreters Una vida entre llibres: la primera vegada que va venir a Europa, durant els anys 80, les llibreries estaven classificades per editorials. Després, totes van copiar el model americà i es van passar a l’ordre alfabètic.

De l’ordre també en parla Jordi Trieu i Remeneu, seudònim del llibreter i editor Àngel Millà en un llibret molt divertit que es diu Cent consells del llibreter decent*. A la coberta hi diu que aquests consells han estat

Escrits en vulgaris ciència.

Els ha dictat l’experiència

d’un llibreter vetarà

que parla clar i català.

I això és el que Trieu i Remeneu diu de l’ordre:

Llibreter que no té dèries

classifica per matèries

i solament els talossos

ho fan per petits i grossos.

IV

Sensibles

N’heu de ser tant, de sensibles, com Firmin, aquella rata de llibreria inventada per Sam Savage, que es menjava un tros d’enciam i li feia gust de Jane Eyre.

Sobretot, sigueu sensibles amb els pobres autors vius, que som de mira’m i no em toquis, i recordeu:

Mai no diguis la veritat

si qualsevol escrivent

vol saber què està venent

del darrer que ha publicat

Digues que no ho saps ben bé

que el Nilsen és el que té.

I si em vols fer la punyeta

parla’m de l’analfabeta.

V

Compassius i terapèutics  amb els clients.

Heu de consolar els clients que acaben d’adonar-se que en tota la seva vida no tindran temps de llegir-ho tot, pobrets.

I, sobretot, aquest clients postmoderns i atabalats perquè tenen massa coses per llegir. Mentida, ja ho diu Jaume Cabré: Qui vol trobar temps per llegir, en troba. És qüestió de prioritats.

VI

Coneixedors dels clàssics:

Heu de saber que

Entre els escriptors d’abans

n’hi ha, sens dubte, molt grans.

Però trobem en l’antigor

cada llauna que fa por.

VII

Pedagogs (per a pares i mares d’aquells que no ho acaben d’entendre.)

Sabíeu que alguns dels llibres més prohibits a Estats Units són els de J. K. Rowling i Judy Blume?

Sabíeu que a Estats Units existeix una llista de temes prohibits per a lectors joves, feta pels editors, entre els quals hi ha les drogues, el sexe, la religió... i les piscines?

Perque això no passi a casa nostra us tenim a vosaltres. I també per explicar als pares i mares (sobretot a les mares si fa no fa de la meva edat) que hi ha vida, vull dir llibres, més enllà d’Enyd Blyton.

VIII

Savis:

Tots sabem que

Un llibre pot ser excel·lent

malgrat no el compri la gent

I una obra aviat esgotada

bé pot ser una pasterada.

IX

Somniadors

Per què no, en un dia republicà com el d’avui, en que un rei ha plegat i un altre encara no ha vingut.

Cito Sagarra** i fins i tot l’esmeno, quin atreviment, quan diu que

President de la República

serà un senyor reposat

que no l’hagin engendrat

a dins de cap casa pública

I què bonic que seria

Fer-lo en una llibreria!

X - Lents

A les llibreries es fomenta la lentitut.

Per això són aliades dels cafès. “El cafè és un pretext social per deixar-ho tot per més tard”, com va ensenyar-nos Ralph Hattox

XI

Nets

Això per sobre de tot! Perque

Pintar en els llibres ninots

Ho fan els tarit-tarots

I el vici de doblà un full

El té qui li falta un bull

XII

Discrets

«Què el puc ajudar?«, pregunta

aquell que no és llibreter.

I qui ho és, se sap molt bé,

A amoinar-te mai s’apunta.

I et diuen «Què li poso»

Com explica Savater

S’ha de respondre, lleuger:

«Usted me pone nervioso»

XIII

Prudents

El saber no creguis gaire

Del llibreter molt xerraire

Ni et pensis que es mama el dit

El que no fa l’erudit

XIV

Orgullosos

Ja ho va dir Palau i Dulcet, llibreter barceloní, a les seves memòries:

L’orgull de posseir llibres supera la vanitat de ser rei.

XV

Realistes

Quin remei, oi? Però sempre optimistes i alegres, això sí.

Encara que, per molt espès

que sigui el crit dels nostres planys,

al capdavall

no en traurem res

perquè el món és, ai las! dels capcigranys.

Però aquí ens teniu,

Quinze anys després

Vius i de festa, llibreters!

I PER MOLTS ANYS!

* Editorial Millà, Barcelona, 1947

** Josep Maria de Sagarra: Poemes satírics. La Campana, 1989.

La foto la va fer Laura Borràs, per cert.

Soleri i Arlecchino

El carnaval de Venècia s’ha dedicat enguany a Carlo Goldoni, dramaturg del segle divuit, considerat per unanimitat el pare de la Comedia dell’arte. Tot just quan els carrers començaven a omplir-se de màscares i disfresses endiumenjades, un muntatge teatral donava el tret de sortida a quinze dies de festa: Arlecchino, servitore di due padroni, l’obra més coneguda de Goldoni, interpretada per un actor que ha envellit dins d’aquest personatge, aquest text i aquest autor:  el gran Ferruccio Soleri, que ja té 84 anys. Va estrenar el paper, sota la direcció de Giorgio Strehler a l’escenari del Piccolo de Milà, l’any 1947. Des de llavors l’ha representat més de dues mil vegades per tot el món. Aquests dies, qui hagués pogut ser a Venècia, per aplaudir-lo.

Jo a Soleri el vaig aplaudir —i molt— quan l’any 1999 va ser al Festival Grec de Barcelona. Els espectadors veterans en recordaven una visita anterior, el 1967, al Romea. Totes dues vegades va deixar tothom bocabadat. Llavors, l’Arlecchino de Soleri es feia mereixedor d’adjectius com «acrobàtic» o «àgil». Ara llegeixo que és «divertit», «melancòlic» i «apassionat». Un Arlecchino de 84 anys, que podria discutir el personatge amb el mateix Goldoni (i en sabria més que ell). L’actor ha dit moltes vegades que no podria haver fet dues mil representacions de Hamlet sense parar boig. Que aquesta longevitat seva dalt l’escenari té a veure amb Arlecchino més que no pas amb ell. Penso que també amb Goldoni. Goldoni és jove per anys que passin. Per això és un clàssic. Ho va escriure Italo Calvino: clàssic és qui mai no deixa de dir allò que ha vingut a dir-nos.

La temporada teatral ens ofereix la oportunitat de comprovar-ho. El 7 de maig torna al Lliure una de les millors obres del curs passat, una de les més premiades: Els feréstecs. Un Goldoni, se suposa, menor. Dirigeix Lluís Pasqual, que també tracta l’autor de tu a tu de tant frequentar-ne la companyia. L’any 1984 va dirigir al Lliure un molt venecià i formidable text, Un dels últims vespres de carnaval. L’actor principal és el mateix en tots dos muntatges, també ha envellit, també ha mantingut converses amb els seus personatges, i ara ens fa de fil conductor: Jordi Bosch. A Els feréstecs també hi ha carnaval com a rerefons. És teatre «Gran Reserva», i faig servir volguent l’apel·latiu que va utilitzar un crític important per parlar de l’Arlecchino d’Strehler i Soleri al Grec de fa 15 anys. Al capdavall, la vida és cíclica. I l’art, si fa no fa.

Pensava en Soleri i en el futur. Pensava en Anna Lizaran i en els seus vestits buits, exposats a la mostra que li ret homenatge al Lliure de Montjuich. Pensava en això de viure amb un personatge a sobre, que envelleix amb tu, del qual mai no deixes de parlar, però que també et manté jove, i dalt l’escenari. La vida, oi? És justament això.

Article publicat a www.catorze.cat

Correspondència

Quan tenia quinze anys vaig escriure una carta d’amor a Gabriel García Márquez. Després de llegir una de les seves novel·les (dues vegades, una rere l’altra), necessitava dir-li que per mi no hi hauria mai cap escriptor com ell. També vaig aprofitar per explicar-li que jo també escrivia (aquest també, quin atreviment, llavors!) i que havia decidit fer-ho durant la resta de la meva vida.

Jo al meu escriptor preferit vaig començar-lo a llegir per recomanació d’un nòvio passavolant. Va ser una consell de piscina, un estiu. Després, aquella passió primerenca es va esvair però va deixar-me el llegat d’un escriptor que m’hauria d’acompanyar per sempre. Vaig tenir molta sort. Poques vegades una relació tan efímera deixa coses de tant profit. Tot això també li ho vaig explicar a García Márquez.

Ara no recordo d’on vaig treure l’adreça de Ciutat de Mèxic on vaig enviar la carta. Era un nom sonor, amb àngels i foc, o això ha retingut la meva memòria. Quan la vaig deixar sobre el taulell de correus el segell em va semblar barat considerant la importància de l’enviament. No vaig esperar-ne mai una resposta ràpida. En tenia prou d’haver-la escrit. Potser les cartes d’amor ho són més quan no reben contesta. García Márquez ho sabia. Per això mai no em va contestar.

De vegades penso on devia anar a raure, la meva carta. Si deu estar classificada maniàticament en algun arxiu. Si algun dia la trobarà algun estadounidenc que faci una tesi estranya, posem per cas «Tipologia del correu no respost pels autors del boom llatinoamericà en la dècada dels vuitanta». O potser es va perdre en alguna parada del seu llarg viatge. Potser Mercedes, la senyora Márquez, la va fer servir per fer la llista del supermercat. De vegades penso si algú la va llegir mai. Si va despertar cap somriure. Tot això, és clar, en el cas que aquella adreça on la vaig enviar fos la correcta. Si no, les possibilitats es multipliquen massa.

De tant en tant, pensava en ell, en García Márquez. Pobre home, amb el Premi Nobel i tants viatges amunt i avall, devia anar una mica endarrerit amb la correspondència. Potser era la resposta la que s’havia perdut. Potser alguna casualitat l’havia retinguda en alguna banda, com aquelles cartes d’Elvis que van trigat trenta anys a arribar. Tinc paciència, i no hi fa res que el meu corresponsal ara sigui mort. A Macondo, on s’ha instal·lat fa poc, els morts tenen una vida social escarransida i conreen les relacions epistolars. Potser ara té més temps que abans. Potser l’aprofita per posar al dia la correspondència.

Aquest text va ser publicar al número especial del Diari Ara de la passada diada de Sant Jordi.

Una més

M'agrada com em va veure el fotògraf d'El Punt Avui de Girona.

Sant Jordi 2014: Una crònica fotogràfica

L'esmorzar a les 9 a can Farga de Gran Via, 

amb Albert Villaró i Vicenç Pagès.

Aquest Sant Jordi ha estat especial per molts motius,
també per haver tingut la sort de compartir-lo amb ells.

Aquí teniu la selfie i la foto de la selfie.

Aquí, el posat "oficial":

Amb l'agent Sandra Bruna, 

companya de viatges,

còmplice, amiga:

El meu bookcrossing de Sant Jordi. 

Aquí va quedar el llibre:

cruïlla Gran Via, Rbla. de Catalunya

Entre les dues fotos que segueixen van 10 hores.

La primera és de la primera signatura,

plaça Catalunya 11 a.m.

I aquesta de la darrera, 

Rambla de Catalunya, 9:15 p.m.

Un dia intens però preciós.

Selfie amb Dolores Redondo

Amb Gaspar Hernàndez i Sílvia Rodríguez

Sant Jordi a les trinxeres

Així estàvem Sílvia Rodríguez i jo

en el taxi, camí de Diagonal

I així estàvem unes hores més tard,

celebrant els números del dia de les lletres

a la festa planetària de Luz de Gas:

Aquest any hi ha poques fotos, navegants.

Ha estat un Sant Jordi molt atrefegat.

L'any que ve, que tot serà més normal, segur,

us serviré una millor crònica.

Només em queda dir-vos una cosa

a tots els lectors i lectores 

que ahir vau tenir Desig de xocolata:

MOLTES, MOLTÍSSIMES GRÀCIES!

El gran Dani Cruz i jo us hem preparat una sorpresa (feu click sobre el títol per veure-la). 

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Text i il·lustració inèdits per desitjar als més petits de la casa (i a tots) 

BON SANT JORDI 2014

Bookcrossing de Sant Jordi, un any més

Tinc un ritual de Sant Jordi que practico any rere any: a primera hora, abans de començar a signar, "allibero" un exemplar del llibre que signaré durant la jornada. 

Pels que no sabeu com funciona això del bookcrossing: "alliberar" és deixar un llibre en un espai públic perquè algú altre el trobi i se'l quedi. Altres anys, l'he deixat dins d'una jardinera de la Rambla de Catalunya, o al costat d'una font, o en un banc del carrer o a qualsevol altra banda. Tant se val, el més important no és qui el deixa, sinó qui el troba. 

Aquest any "alliberaré" un exemplar de Desig de xocolata en algun lloc proper a la Pastisseria Farga, poc abans de les 9 del matí (el lloc exacte l'haureu de trobar vosaltres, però aquest any us ho poso fàcil). Exactament l'exemplar que veieu a la foto de dalt. Hi he fet aquesta dedicatòria amb dibuixet. També hi he deixat el text que veieu, perquè qui el trobi pugui arribar fins aquesta pàgina i entendre d'on surt, el llibre. I potser escriure algun comentari, si li ve de gust.   

Convido a qui el trobi a dir alguna cosa. Em faria molta il·lusió, trobar-me un missatge seu aquí, a twitter (@CareSantos) o a Facebook. De moment, mai m'ha passat. I aquest any és el sisè que començo el Sant Jordi amb un bookcrossing del llibre que signo. Està clar que no perdo l'esperança. Us deixo aquí, lectors, lectores, les pistes necessàries. Seria bonic conèixer el final de la història.

D'altra banda, animo tots els meus col·legues escriptors i escriptores a practicar el Bookcrossing de Sant Jordi. Si ho feu, us ofereixo aquest espai per explicar-ho.

Bon (i dolç) Sant Jordi a tothom!