Sóc el Premi Joaquim Ruyra d'enguany!

La meva mare diu que el premi sembla un formatge, 

però a casa som molt i molt formatgers.

Crònica de la Nit de Santa Llúcia al diari Regió 7

Amb els altres premiats: Neus Canyelles (Premi Mercè Rodoreda), 
Marc Romera (Premi Carles Riba), Rubén Montañá (Premi Folch i Torres)
 i Vicenç Pagès (Premi Sant Jordi)

Refutació 25 anys després (o la qüestió de la dualitat idiomàtica)

No recordo qui va ser que un cop, fa molts anys, em va dir: "No es pot escriure bé en dos idiomes. N'has de triar un". No recordo qui va ser ni per què vaig fer-li tant de cas, però n'hi vaig fer molt. I aquelles paraules, escoltades molt atentament als meus 17 o 18 anys, quan començava a escriure de debò, van donar-me molts maldecaps i van marcar part del camí per on encara em moc, no sé si endavant o fent ziga-zagues.

"Quina havia de ser la meva llengua literària? El castellà o el català?". Fins llavors havia pensat que podia escriure en totes dues sense manies. 

Vaig preguntar a gent entesa. "Quina és la teva llengua?", em preguntaven. Totes dues, feia jo. A casa, parlava amb el pare en castellà -tot i que ell sabia català des d'abans que jo vingués al món; un català molt divertit amb un accent estrany, les restes que li quedaven del seu poc marcat accent andalús- i parlava català amb la resta de la família: la mare i els meus dos germans. Els meus germans parlaven entre ells en castellà i també el parlaven amb els pares però el català de mica en mica anava guanyant terreny. Ah, amb el gos tots parlàvem en català. 

"En quin idioma llegeixes més?", van preguntar-me. En tots dos. Anava a èpoques. Tant  m'agafava per esgotar l'obra de Mercè Rodoreda en una setmana com per fer cas al pare i atrevir-me amb Lorca. Depenia del moment, de la docilitat, de l'estat d'ànim. Molts clàssics del XIX vaig llegir-los en català en aquelles traduccions romàntiques de la col·lecció MOLU d'Edicions 62 -la verda- i a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró hi trobava edicions desfetes de Wilkie Collins en castellà.

"Quina estimes més?". Per a mi el castellà mai no ha estat la llengua de cap imperi. Ni per sort, cap llengua imposada. Ha estat la llengua del pare. De la fascinació per Amèrica Llatina. La llengua en que feien meravelles García Màrquez, Alejo Carpentier, Borges, Cortázar, Miguel Ángel Asturias. La llengua sonora que parlen a Mèxic i a Perú. La llengua que els costa parlar als indígenes amb qui tant he parlat en els meus viatges. El català és la llengua de la mare, de la iaia, llengua avesada a les històries familiars, la llengua dels contes en vers de la infantesa, la fantàstica llengua de Carner, de Ruyra, de Puig i Ferreter -l'estimo, Puig i Ferreter!-, de Mercè Rodoreda, de Jaume Cabré, de Joan Margarit... Una llengua que, a més, cal defensar, com un animalet, de les urpades de l'altra fins i tot quan l'imperi descansa, perquè això dels idiomes és com la llei de la selva: guanya sempre el més fort. I cal saber-ho. 

"Doncs, si no ho tens clar -va dir-me la veu a qui jo escoltava- has d'escriure en la llengua que somnies". Ostres, jo no era conscient que podia somniar en algun idioma. Durant l'estada en un congrés que va canviar-me la vida com a escriptora, a Mollina, va tocar-me compartir habitació amb qui avui és la meva amiga de l'ànima, l'Àngeles, sevillana. Llavors vaig saber que parlava adormida. La primera nit vaig clavar-li un discurs en català. Quan m'ho va dir per fi ho vaig veure clar: "Vet aquí el què he de fer". Però l'endemà li vaig clavar un altre discurs en castellà. Ja ho tornàvem a ser! 

"Has d'escriure en la llengua que comptes", va dir la veu. Vaig fixar-m'hi bé. Fins llavors mai no havia  sabut en quina llengua compto. Vaig descobrir que depenia del cas: compto amb l'última que he sentit o parlat, amb indiferència que sigui català o castellà.

De manera que l'embolic era difícil de resoldre i el dubte llarg i resistent.

Llavors vaig descobrir Amèrica. Va ser enlluernador. Les literatures dels diferents països, les seves cultures, les seves geografies. Quan van triar-me per participar en el congrès de Mollina que he esmentat, no tenia res escrit en castellà. Res! Ho vaig haver de traduïr allà, per fer-me entendre. Els participants eren majoritàriament llatinoamericans, només un autor valencià i jo mateixa escrivíem en català. Allò va tenir conseqüències editorials: vaig publicar a Mèxic, a Bolivia, a Argentina, a l'Uruguay. Vaig començar a escriure més en castellà. Vaig començar a viatjar pels països hispans enlluernada pels descobriments idomàtics. El meu primer llibre de relats -en castellà- és ple de paraules en un idioma mestís, que a la península no s'entén del tot. Amèrica Llatina em va robar el cor per sempre.

Em va semblar que la vida havia decidit per mi. Potser ho va fer, en bona mesura. Durant anys vaig pensar que no era bona en català. No prou bona, si més no. Encara em prenia massa seriosament aquelles paraules dels 18 anys. Quan em traduïa jo -ho he fet gairebé sempre-, temia no estar a l'alçada. Vaig contestar moltes vegades la pregunteta: "I per què escrius en castellà?", formulada en to de gran traïció a la pàtria. Continuava escrivint en català cada quan el cor m'ho demanava. Novel·les juvenils. El salt a la novel·la d'adults em feia molta por. Durant anys vaig pensar que no el faria mai (i ho vaig dir, també). Potser era un assumpte de maduresa i prou. Potser amb els anys, les pors es fan més suportables. O el cor es torna un petit dictador. No ho sé.

He après a viure en la dualitat idiomàtica. M'estimo el català i m'estimo el castellà. Escric en totes dues perquè vull, perquè puc, perquè em surt així, perquè hi ha un moment per a tot. Si renunciés a una de les dues, estaria renunciant a la meitat de mi mateixa. No ho vull fer.

De manera que, uns 25 anys més tard, he vingut a treure-li la raó a aquella persona que em va aconsellar tan malament: No recordo qui ets, amic, no pensis que no em sap greu. Però et volia dir que per fi he entès que no tenies ni mica de raó. Escriure amb solvència en tots dos idiomes es pot i s'ha de fer. És complicat, això sí. Però no creus que res interessant és gaire fàcil?

Mal a la vista

Aparcament al carrer Roger de Llúria. Barcelona

Allunyar-se

De tant en tant convé allunyar-se. De tot i tothom, de nosaltres mateixos, de les nostres manies i les nostres rutines. Allunyar-nos per prendre distància, per veure el món amb perspectiva, per enriquir la nostra mirada, per sentir accents molt diferents expressant emocions idèntiques, per tenir clars els motius que ens fan retornar...

Fa uns quants anys vaig passar una nit en un lloc anomenat Isla del Sol. Mai m’he sentit tant lluny, en tota la meva vida. La Isla del Sol és en territori bolivià, al bell mig del Llac Titikaka. Quan jo hi vaig ser, l’any 1999, era un lloc sense energia elèctrica, ni vehicles, ni carreteres, habitat només per un centenar de persones. Hi havia una casa que feia de restaurant, on vaig menjar un plat senzill, suficient, i on vaig parlar amb la mestressa, una dona que feia més de vint anys que no sortia d’allà i que parlava castellà amb dificultat, perquè la seva llengua era l’aymara. No comprenia que jo viatgés tota sola, ni on era l’home que m’ho hauria hagut d’impedir. Vam parlar d’homes, i dels motius que ens fan marxar o quedar-nos. Ella tenia fills. Jo no encara.

Al voltant de la casa, hi havia camps on pasturaven les cabres. Els vaig recòrrer per arribar al cim més alt del lloc, des d’on vaig admirar un paisatge que ha quedat imprès per sempre a la meva memòria. No vaig fer fotos: no em calien. Quan m’allunyo, no m’agrada fer-ho com una turista. Per això no acostumo a mirar el món per l’objectiu d’una càmera. No recordo quanta estona vaig estar asseguda a dalt d’aquell turonet que era l’atalaia de l’illa. Molta estona. Potser dues hores, o més. Vaig pensar, vaig escoltar, vaig escriure. Fins que el sol va baixar massa en el cel i em vaig esverar: era indispensable arribar a cobert abans que el sol es pongués.

Havia llogat per tres dòlars una petita cambra en l’únic alberg disponible i en un quiosquet que vaig trobar en mig del no-res vaig comprar una espelma i una manta. Un cop a la cambra —quatre parets de fusta, un matalàs i una finestra sobre el llac— vaig resistir-me a entrar-hi. Feia un fred que no deixava respirar. Em vaig posar la manta sobre les espatlles i em vaig asseure a fora a mirar les estrelles. El cel n’era ple com mai. El silenci era dens. Només vaig entrar quan el fred va ser insuportable. Vaig encendre l’espelma, vaig escriure una estona i em vaig adormir.

El sol em va despertar  a trenc d’alba. El primer que vaig veure: el llac, amb un camí daurat a la superfície i al fons els cims nevats de la serralada dels Andes. Tenia ganes de tornar i alhora sabia que mai marxaria del tot d’aquell lloc, que l’Isla del Sol m’acompanyaria per sempre. Sabia que havia anat fins allà a aprendre alguna cosa: que els records també són una companyia. Que per trobar el camí de tornada de vegades cal anar molt lluny. I que no n’hi a prou a tornar: també cal aprendre a quedar-se. 

Models de família

Conviuen en la cartellera barcelonina dos muntatges que parlen de la família, aquest gran (únic?) tema: Un aire de família, al Teatre Romea i Consell familiar a la Sala Beckett. Són dos propostes absolutament diferents, tot i que fan servir matèries primeres semblants. 

El del Romea és un text dels francesos Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri en clau de comèdia de situació. El de la Beckett és l'última obra de la dramaturga catalana contemporània Cristina Clemente, escrita per no ser en cap moment allò que s'espera que sigui.

A Un aire de família s'explica una trobada familiar amb motiu de la celebració d'un aniversari que acabarà en desastre per culpa d'unes quantes coses d'aquelles tan "familiars": el germà gran acaba de ser abandonat per la seva dona, el germà mitjà pateix d'una manera ridícula per un incident insignificant que ha protagonitzat i la germana petita manté una relació amorosa amb el cambrer del bar del seu germà gran que no la satisfà. Tot plegat esclata el dia del dinar, és clar, i no hi ha manera de contenir-ho. 

El problema del text és que, si fa no fa, ens explica la mateixa història de sempre. Sortim del teatre pensant que no ens han dit res de nou. Què hem entès? Que la família és un cau de problemes i frustracions, a més d'un generador de personalitats turmentades? Que les mares tendeixen a la manipulació? Que els vencedors segons la societat no ho són tant de portes endins? Que sota el miratge d'una família perfecta s'hi amaguen sempre uns quants monstres? El pitjor que pot deixar-te un text és indiferent. Sense el repartiment, hauria estat gairebé insuportable. Però ja fa temps que sé que si en un repartiment hi ha Francesc Orella he d'anar a veure'l, i aquest muntatge no m'ha fet canviar d'opinió, tot i que el seu paper no és dels més lluïts i la direcció de Pau Durà li ha regalat un parell de gags còmics que potser no calien. Ramon Madaula i Maife Gil estàn correctes, en un registre que els hem vist sovint. La Bet és una Cristina Genebat convincent, però potser massa enfadada per ser creïble. La gran troballa, en la meva opinió, és la parella Àgata Roca-Jacob Torres, fent respectivament de cunyada i de cambrer (també parella de Bet), que regalen un ball divertidíssim que és del millor de l'espectacle. Roca, a més, sap treure tot el suc còmic al paper més curt de tots, i la seva presència a l'escenari s'agraeix en tot moment. La proposta té èxit -continua en cartell després de gairebé tres mesos i sembla que passarà el Nadal al carrer Hospital- i no és estrany, perquè garanteix diversió sense maldecaps i un bon grapat de bones interpretacions. Això sí: satisfarà més els qui sàpiguen què van a veure i no busquin tres peus al gat. 

Qui vulgui alguna cosa més que quatre riallades, té una família molt diferent instal·lada a la Sala Beckett. La de Consell familiar, de Cristina Clemente. Són una gent curiosa, aquesta. Per començar, són assemblearis. Tot ho voten en els consells, que celebren a les 11 de la nit. Estan governats per un feixuc llibre de lleis, que el pare i la mare van redactar abans de quedar-se embarassats de la filla gran, l'Aina. També hi ha un president, democràticament elegit cada quatre anys, que pren les decissions. És clar que hi ha trampa, en tot plegat, com en tots els sistemes pressumptament perfectes i magníficament democràtics (les democràcies són fàcils de manipular): els fills no poden presentar-se a la presidència, els vots poden comprar-se, igual que els recolzaments. Qual algú t'ha recolzat, t'has d'endeutar per satisfer les promeses que li vas fer. I un cop endeutat, perds el poder i et lliures a mans del capital. Us sona d'alguna cosa? Tristement, sí. 

És per revertir aquesta situació que Aina, la filla gran, començarà una revolució. L'habilitat de Clemente és fer-nos pensar en el nostre món, en la nostra pobra societat embargada i lliurada a mans d'uns polítics que només miren per ells, des dels ulls d'una família de classe mitjana, amb dos fills i una colla de problemes que serien els de qualsevol. Cinc actors i un espai molt reduït on les baralles semblen tan reals com si t'haguessin d'afectar, i on res grinyola. Lluïsa Castells és una mare optimista i alhora una candidata irresponsable; Pere Ventura és Ramon, el pare, el líder gens disposat a separar-se del poder; els fills són Pep Ambrós (el desastre Roc, sempre disposat a deixar-se comprar a canvi de diners o regals) i Georgina Latre (la idealista que vol canviar el món abans de descobrir com van les coses realment) i són dos descobriments. Sobretot Latre, sobre qui recau gran part del pes del muntatge, sense que en cap moment perdi energia, ni capacitat de convèncer. I per últim tenim Marc Rius (Mark) el futur gendre alemany (havia de ser alemany, és clar!), el paper més còmic i potser per això el més agraït de tots. La direcció de Jordi Casanovas accentua el caràcter vodevilesc de l'obra amb unes pauses musicals que subratllen les paraules. 

El resultat és, segurament, una de les millors propostes teatrals que poden veure's ara mateix a Barcelona. No us la perdeu. Teniu temps fins el 4 de gener. 

  

Mal a la vista

Full d'inscripció curs 2013-14. Tendel extraescolars.

Qüestionari Ilturo

Els amics de la Biblioteca Ilturo em fan un qüestionari que comparteixo amb vosaltres:

1.     Quan vas incorporar l’escriptura a la teva vida?

Em penso que abans d’aprendre a escriure ja escrivia.

2.     Per què escrius? Ho fas cada dia?

Cada dia. No sé viure sense escriure. És la meva manera d’exorcisar el pas del temps.

3.     Tens alguna mania/costum a l’hora d’escriure?

Moltíssimes, i in crescendo! Escric amb música de Bach. No puc començar un llibre si no en sé el títol. No em dono permís per acabar la jornada abans d’haver escrit 5 pàgines. I podríem continuar...

4.     Quina és la principal dificultat que et trobes quan escrius?

Tantes! Escriure és difícil, si ho vols fer bé. Fer les coses bé és complicat. Escriure és barallar-se amb les paraules cos a cos. Les paraules fan les coses difícils, de vegades.

5.     Creus que la teva escriptura gira al voltant d’uns temes? Quins?

La mort, la presència de les coses inerms, la dificultat de l’estimació quotidiana, el llegat del passar sobre nosaltres...

6.     Treballes l’estructura narrativa abans d’escriure?

Sí, dono moltíssima importància a la forma. La penso i la repenso abans de començar a escriure res.

7.     Et deixes portar per la història o ja saps com acabarà quan et poses a escriure?

Sé molt bé cap on vaig i què he de fer pel camí. Però sempre hi ha sorpreses amb les que no comptaves. Ho planifico tot però sempre improviso.

8.     Tres autors o tres llibre imprescindibles en la teva biografia.

Ivan Turguéniev, Gabriel García Márquez, Mercè Rodoreda. Llibre, La dama de blanc, de Wilkie Collins i la poesia de Pedro Salinas.

9.     Estàs treballant en algun projecte literari?

Estic corregint la meva novena novel·la per a adults i començant a pensar en la desena.

10. Un consell per aquells que vulguin escriure.

Llegir cada dia. Escriure cada dia. No deixar de fer-ho passi el què passi. Aprendre a esperar.

11. Què hi podem trobar al calaix del teu escriptori?

Faig un cop d’ull ràpid i hi veig: una lupa, una tovallola per netejar pantalles d’ordinadors, una goma d’esborrar, una maquineta, tinters de tinta per a estilogràfica, un llapis de memòria amb la novel·la que he acabat (sempre hi ha la còpia del que he fet en el dia), tres capsetes de llautó antigues plenes de clips i petits objectes... Em penso que tot plegat és força avorrit. 

* La foto: Anna Weise / Berlin

Mal a la vista

Campanya d'estiu de Domino's Pizza

Entrevista de La Petita Llibreria per "Tantes coses a dir-nos"

—La novel·la ens explica una història d’amistat entre dues dones. Existeix un paral·lelisme entre l’Abril i l’Oblit i vosaltres dos?

Ángeles: El paral·lelisme més impoirtant és que som amigues, però una de les coses que més m’agrada és com som de diferents. L’Oblit és més ambiciosa. L’Abril es l’acompanyant perfecta.

Care: Quan un escriptor diu que no s’assembla als seus personatges, menteix. Totes dues tenen coses de nosaltres, i això és el millor, que potser a hores d’ara ja no sabem què és de cadascuna.

—Sabem que sou bones amigues des de fa molts anys, en el llibre s’hi veu reflectida la vostra amistat? Quanta part de ficció i realitat hi ha entre el que expliqueu al llibre i la vostra amistat?

Resposta: Hi ha coses pròpies. Per exemple, el començament de la nostra relació va ser tan catastròfic com el d’elles (o potser més i tot). Nosaltres també hem posat de part nostra per mantenir viva la nostra amistat, però a diferència del què passa a la novel·la, no ha estat només una de les dues la que més ho ha fet. I potser, sense ser tan exagerades, ens separen grans diferències, com a l’Oblit i l’Abril.

—Al llibre trobem la història d’amistat entre dues dones, en el cas dels homes, creieu que l’amistat es veu de forma diferent?

Ángeles: Els homes solen tenir relacions més de col·legas. Comparteixen diversions, aficions, bones estones. Les dones, en canvi, impliquem més els sentiments i això fa que potser aprofundim més en les relacions.

Care: Jo no imagino dos homes parlant tres hores seguides. Ni tampoc dient-se que s’estimen. Dues dones ho fan.

—El llibre hagués estat diferent si els protagonistes haguessin estat homes?

Ángeles: Hauria estat diferent, però també hauria estat diferent si haguessim triat un perfil de dona diferent i no els trossos de caràcter de l’Oblit i l’Abril.

Care: Hagués estat un altre llibre, no tindria res a veure.

—Quin creieu que és el secret d’una bona amistat?

Care: Trobar la persona adequada, compartir alguna cosa i posar de part teva perquè la cosa funcioni. En les relacions no val deixar que l’altre ho faci tot, t’has d’esforçar també.

Ángeles: Alimentar-la, estimar-se, entendre’s i que l’altra persona senti que ets allà, que estàs disponible pel que calgui.

—Més enllà del tema de l’amistat també hi trobem altres temes com el del sentit de la lluita per les coses que valen la pena. Per vosaltres, quina és aquella cosa per la que val la pena lluitar?

Ángeles: La família i els amics. Les persones que t’estimes, vaja. Lluitar per ells i per la seva felicitat.

Care: De fet, les coses realment importants de la vida no són coses. Són persones i emocions. La resta tant se val.

—Les dos heu escrit literatura juvenil i també per adults, amb quina de les dos us sentiu més còmodes? Us és més complicat escriure per un tipus de públic o per un altre?

Care: Depèn del moment em ve de gust escriure per nens, joves o adults i em nego a triar. Però acotumo a dir que cap lector m’agrada tant com el lector jove. No n’hi ha cap de tant exigent, però tampoc que s’emocioni amb tanta intensitat.

Ángeles: Jo em sento més còmoda escrivint per a joves perquè el seu és un món que conec bé (per la meva feina de professora). S’ha de saber, però, que és molt complicat fer que els joves s’enganxin a la lectura, que els agradi allò que llegeixen, que vulguin continuar.

—Escriure el llibre a quatre mans us ha resultat més senzill o més complicat que quan ho feu de forma individual?

Care: Escriure sempre és complicat. A quatre mans és molt més divertit. I permet fer el que mai pot fer un novel·lista: compartir els dubtes, les angoixes, els 

Ángeles: Jo em penso que ni més ni menys complicat: diferent. Les complicacions es van sol·lucionant amb moltes hotres de diàleg, ordinador, telèfon i bona voluntat.

—Tornaríeu a escriure un nou llibre juntes?

R: Per descomptat que sí! De fet, ja n’estem pensant un altre.

—Per acabar, segur que heu fet moltes entrevistes degut a la gran acollida del vostre llibre per tot el públic, quina és la pregunta que creieu important i que ningú us ha formulat sobre la vostra novel·la? La podríeu contestar?

Ángeles: Potser no ens han preguntat gaire sobre el secretari, que és un personatge que ens va enamorar a totes dues, des de l’ombra. Penso que molta gent voldrà saber més d’ell (i amb tota raó).

Care: No hem parlat enlloc de la nostra relació personal amb el llac de Como (a Itàlia), que és un dels escenaris més importants de la història, i amb el que hem tingut una relació personal. Nosaltres, com l’Oblit i l’Abril, també hem passat temps a la vora del llac. I és per això que el vam triar, és clar.

 

El català que no me'l toquin

Una llengua amb una historia mil·lenària no hauria de necessitar defensar-se, explicar-se, fer-se entendre. Hauria de tenir al darrere un estat que la protegís, valorés, respectés, fins i tot que l'estimés. Quan una llengua no té Estat, com el català, i a més es parla en un territori petit, on un altre idioma molt més majoritari i gens amenaçat té una forta presència, li cal gent de cultura i sensibilitat que entengui el problema i faci alguna cosa per resoldre'l. Si més no, per no agreujar-lo. Quan dic gent vull dir polítics. Hem begut oli.

Els polítics haurien d'entendre només una cosa: que les llengües s'han de deixar a mans d'aquells qui les parlen, que les estimen, que les protegeixen. Qualsevol política llingüística feta per gent que ni parla ni vol parlar un idioma, és un fracàs. De vegades és també un greuje, un atac greu.

No m'he caracteritzat mai pel meu radicalisme polític. Tinc com a norma no parlar de política. Sempre he cregut que no era el meu paper, però a més sempre he cregut que la política m'envilia. O potser no m'interessava prou, també pot ser. Jo sóc una relativista de mena, no tinc cap talent per les opinions rotundes. El dubte és el meu dogma. Si fos política canviaria d'opinió cada setmana i em farien fora de seguida. Com a ciutadana, em fa llàstima malbaratar l'única vida que tinc parlant d'aquests assumptes. La classe política em fa malfiar. Sóc de les que pensen que el poder sempre corromp, siguis qui siguis, sense excepcions. Forma part de la seva naturalesa. És avorrit, obvi, és el de sempre. No vull perdre el temps en això.

Però el debat sobre el català és, en la meva opinió, ben bé una altra cosa. Sovint es polititza, es vulgaritza, es malentén, però és una altra cosa. Això sí és important. És important fer veure que una llengua com el català no pot deixar-se desprotegida. Que  cal defensar amb urpes i dents l'immersió lingúística a les escoles. Cal recolzar programes específics que la mantinguin ben viva i ben sana, començant per l'ajut -des de les institucions- als creadors i pensadors en català. Cal fer entendre que si un senyor de Valladolid arriba de cop a Catalunya amb els seus fills en edat escolar (o del Magreb o de Missouri), escolaritzar-se en català no només no li farà cap mal a la canalla, sinó que els permetrà aprendre una altra llengua, accedir a una altra literatura, a una altra cultura, amb tot el que això comporta. Caldria dir-li a aquest senyor: Miri, no volem que el seu fill aprengui coreà, el català és una llengua romànica, no li costarà pas gaire, i a canvi en sortirà molt i molt enriquit. Vostè sap què fa l'aprenentage d'una llengua per les sinapsis cerebrals? O pels viatges futurs? Tot això també li ho explicaria als energúmens del PP, d'UPyD, de Ciutadans i a d'altres que no saben ni volen saber res. Repeteixin amb mi, senyores i senyors de l'España cañí: "Aprendre idiomes és bo, aprendre idiomes no fa mal, aprendre idiomes és necessari...!

Cal fer entendre que parlar el nostre idioma no és un caprici absurd que tenim. Hi ha una literatura i una tradició que avala amb escreix la falera que em fa escriure aquestes línees però, sobretot, hi ha un sentiment molt difícil d'explicar. La llengüa és la nostra manera d'existir. És la raó per la qual parlem als fills en català i no ens surt parlar-los en un altre idioma, encara que en sabem -i n'estimem- d'altres. És la raó per la qual només de pensar en la llei Wert i les seves conseqüències em ve una tristor molt gran.

Ens governen un grapat d'ineptes que ni tan sols s'aturen a entendre les coses. Que fan lleis pel broc gros, peti qui peti. Suposo que perquè no els fa res, si el català perd pistonada. No els fa res, si retrocedim després d'aconseguir que l'escola en català tingui un estil que ens ha convençut a tots. Aquesta tristor, amics, és la que m'ha fet passar-me l'estiu escrivint en català deu hores al dia. Em sortia del cor i era el moment. 

És la mateixa que em fa escriure avui, després de deixar els nens a l'escola. Una escola pública en català de la qual me'n sento molt orgullosa.

L'Adrià i "La Monyos"

Es miren als ulls. Són tan aprop... Més de 100 anys els separen.

Éssers de fum xiuxiuegen ordres a cau d'orella

Em penso passar l'estiu escrivint. Hi ha històries que no poden esperar. Els meus personatges, diem-ho així, em necessiten. De moment, la novel·la és com una boira de la que comencen a sortir-ne petites i grans històries. Com sempre, tinc un grapat de personatges. La priera de totes és la Marianna. No sé per quina raó, té les galtes vermelles i no para de riure. De vegades la veig palplantada enmig dels meus somnis, amb les mans a la cintura i la faldilla voleiant com si fos una bandera. Em mira i no deixa de somriure. És com si preguntès: Què? Ja saps què he de fer, què em pertoca, a mi, en tot aquest embolic que tens al cap?  

De seguida, ja vinc, li dic. Deixa que m'agafi una setmaneta de vacances, va. Les necessito, Marianna, t'ho prometo. A més, me les he guanyades, les vacances, aquest any. Però ella somriu amb picardia i em diu: Saps que això no va així. Vagis on vagis, mai no descansaràs, perque a mi i als que són com jo, éssers de fum, mai no ens pots deixar enrere. Allà on vulguis descansar, prendrem per assalt els teus somnis i et farem preguntes sobre el nostre destí: Què en saps? Moriré jove? Els meus sentiments seran correspostos? Trobaré la felicitat, allà on m'enviis? 

Vaja, la història de la meva vida. Éssers que no existeixen em xiuxiuegen a cau d'orella frases que necessito escriure. Sona ben bé com una patologia, i fa una mica d'angúnia. 

Com de moment no puc adelantar-ne més que incerteses, us deixo un regal gràfic que té a veure amb tot això que em volta pel cap. I la promesa d'anar desvetllant en aquest racó algun detall més del procés, a mida que vagi passant.

Mal a la vista

Segur que la sobrasada amb una sola essa fa molt menys gust que una sobrassada com toca. Els tomàquets sense accent no tenen gens de suc. El mateix que l'alfàbrega, que sense accent sembla un verb. Què bonic: Només llegir-ho, jo ja m'alfabrego tota...

Però a tot això, jo la foto la vaig fer especialment per a aquesta secció de denúncia d'atemptats contra l'idioma, però només havia vist l'alvocad. Ai, l'alvocad.

Els culpables tenen restaurant al carrer de Gandesa amb Diagonal. Si mengeu allà, porteu pastilles contra la mala ortografia, que fa veir cremor d'estómac.

Productos garantidos

Tot dit *

Després de dos mesos d’anar amunt i avall parlant d’una novel·la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l’espai —i l’amfitrió— s’ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L’aire que respires. Ni molt menys.

Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel·la. Hi sóc, d’una manera o altre,  en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, imposibles d’aconseguir). Hi ha l’escenari de sempre: el de l’honestedat, el de la il·lusió, el de l’amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixéssin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M’agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l’haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m’agradaria ser amiga —i rebre sovint— el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col·legues guillats. M’agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m’hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un ejemplar exòtic d’una espècie perillosa.

Podria dir que m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s’encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m’havia obssessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.

El cas és que amb aquesta novel·la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l’obssessió millora les novel·les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L’obsessió millora les novel·les però balda els novel·listes, caldria afegir.

Ara, tota farcida d’obssessions i d’aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel·la ja és dels lectors. M’he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M’agrada parlar d’ells com si fossin de la família. M’agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parléssin d’algú de la família. I és que els personatges d’aquesta novel·la ja ho són, de la família, però d’una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficción, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se’ls va imaginar. Un luxe de parentela.

I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L’aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d’opinar vosaltres.

* Text escrit per al BLOG DE JORDI CERVERA, publicat el 15 de maig de 2013.

Imatge: litografia original de la nit del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. Una d'aquelles coses que de tant en tant em cauen a les mans a les llibreries antiquàries.

El Jordi Cervera em fa posar vermella (un cop més)

Per llegir el BLOG DE JORDI CERVERA, 

AQUÍ

Bookcrossing de Sant Jordi: el desenllaç

S'han d'acabar les coses que es comencen. 

Recordeu aquella historia del Bookcrossing de Sant Jordi? Per a mi és un ritual anual, al qual procuro ser fidel (i ho aconsegueixo). Sempre n'espero una resposta. 

Doncs bé. Aquest any, tampoc.

El llibre (L'aire que respires dedicat a tot color i amb etiqueta explicativa) va desaparèixer de pressa del terraplè de Plaça de Catalunya on vaig deixar-lo molt ecològicament, com podeu veure en la fotografia de l'esquerra.

Però no hi ha hagut resposta. Ningú no s'ha posat en contacte amb mi, ni ha deixat cap comentari en aquest blog.

Davant d'aquest silenci, se m'acudeixen diverses explicacions:

1) Que el llibre l'agafés un estranger, posem per cas, alemany o holandès i l'hagi portat al seu país, on el té per fer bonic al menjador però no entèn ni fava del que diu el llibre ni la noteta que hi vaig afegir.

2) Que l'hagi agafat un autòcton que no llegeix ni les etiquetes del xampú i que igualment l'hagi fet servir per fer bonic al menjador. O per aguantar una porta durant un corrent d'aire.

3) Que se l'hagi endut un colom, gavina, àliga reial o qualsevol altre espècie volàtil i incivilitzada (en principi).

4) Que el lector que l'ha collit ho hagi entès tot però s'estimi més mantenir l'anonimat. Aquesta possibilitat, al mateix temps, n'obre d'altres. Per què voldria mantenir l'anonimat el lector autòcton beneficiari? Algunes opcions:

           a) Per timidesa

           b) Perque és un col·lega d'aquells que mai no confessa que li agrada el que fas.

           c) Perque el llibre li ha semblat horrorós.

           d) Perque es pensa que és una broma.

           e) Perque encara l'està llegint i necessita el seu temps.

           f) Per cap de les anteriors o per totes les anteriors juntes.

5) Que l'hagi agafat un treballador d'aquells de les patrulles de neteja urbana i l'hagi llençat directament dincs d'un vehicle d'aquells que per fora duen escrit "BCNeta".

6) Que l'hagi agafat un llibreter que passava per allà i l'hagi posat a la venda després d'arrancar-li la nota enganxada.

7) Que no l'hagi agafat ningú, sinó que hagi caigut rere els matolls i hores d'ara el llibre sigui com un ens sobrenatural amb arrels i branques del qual ves a saber què en neixerà.

En fi. Que aquest any tampoc, amics! Res de res.
Però jo ho continuaré intentant. Ja penso en què escriuré per abandonar-ho el proper Sant Jordi.
Total, només falten 344 dies.

Sant Jordi 2013: la crònica fotogràfica

Com cada 24 d'abril, us serveixo la crònica fotogràfica del meu Sant Jordi, començant per les festes del dia abans. Va ser una jornada lluminosa i feliç, en la qual els lectors van prendre els carrers i es va imposar l'optimisme. Això és el que en vaig treure, navegants:

Així es veu el Passeig de Gràcia des de la terrassa
de l'Hotel Casa Fuster, on va tenir lloc la festa del Continuarà...

Així vespreja a Barcelona
la vigília del millor dia de l'any.

Alguns dels convidats a la festa.
El millor: els mojitos vermells. No duraven ni un segon.

Una tradició personal: el meu bookcrossing de Sant Jordi.

Així de florit vaig deixar el meu exemplar d'aquest any. És Plaça de Catalunya.

A aquest garbuix n'hi diuen l'esmorzar de l'Hotel Regina.

És un merder encantador. L'arrancada tradicional de la jornada.

Vaig trobar-me la Sandra Bruna enmig de la gentada! 

La millor agent de tot Barcelona. I la meva, quina sort!

* * *

Una altra de les meves tradicions: la foto de la foto de Sant Jordi.

Cada any, mentre els periodistes ens fan la foto oficial dels escriptors,

jo retrato els col·legues periodistes.

Aqusta és l'oficial: els escriptors que signàvem el Sant Jordi 2013

(publicada por el Diari Ara)

Si vols veure la de l'any passat fes click AQUÍ 

(no hi ha tants canvis).

* * *

Amb Lorenzo Silva i Martí Gironell, 

per terra.

Amb l'Andreu Martín. Fem bona cara. És clar, era la primera signatura.

 Som a l'Abacus de Rambla de Catalunya.

Així atenia Eduard Punset les seves fans (totes noies) 

al Corte Inglés de Diagonal.

Ai, quin goig que fan, sota el solet.

A Maite Llibres de la Via Augusta.

Molta concurrència al cocktail de Planeta

de l'antiga fàbrica Moritz.

Amb Ventura Pons i KAP a la llibreria

Alibri de la Rambla de Catalunya, a la tarda.

La penúltima: antiga fàbrica Moritz. S'estrenaven ahir 

i van organitzar un Sant Jordi alternatiu fantàstic. Llarga vida a la Moritz!

La cosa va continuar al Luz de Gas amb la festa de Planeta, però 

el mòbil ja no tenia bateria i jo tampoc. La jornada de Sant Jordi en semblen dues. 

L'any vinent n'hi haurà més, navegants.

I també us ho explicaré.

* * *

Acabo amb una foto que és un homenatge.

Aquest ha estat el primer Sant Jordi sense Emili Teixidor.

L'any passat vaig signar al seu costat a darrera hora, a la Casa del Llibre.

Va arribar una mica tard, però va signar a tota velocitat, sense deixar de somriure. 

Va ser la seva darrera signatura. T'hem trobat a faltar, Emili.

I EN CASTELLÀ