LEGÍTIMA DEFENSA

Normalment faig servir les xarxes socials per compartir alegries i descobriments. Avui, en canvi, em veig obligada a trencar la meva tònica per sortir al pas de les calumnies i injúries de les quals he estat objectiu i que s’estan publicant a diverses xarxes socials amb la intenció de perjudicar la meva reputació i de posar en dubte la meva honestedat professional. L’autora d’aquestes gravíssimes acusacions, després de setmanes d’assetjament a les xarxes socials, on ha difós missatges plens de falsedats i insults cap a mi i la meva feina, ha redactat un document on se m’acusa de plagi. El trobareu AQUÍ per si el voleu llegir, tot advertint que cal una bona estona i que conté spoilers de la meva novel·la DIAMANT BLAU.

Si no teniu prou temps, us explico que el seu llibre —publicat abans que el meu— és la història de la reconstrucció d’un passat familia per part d’una descendent contemporània. Qualsevol lector amb una mica d’experiència sap que aquest és un argument, no només típic de la Literatura de tots els temps, sinó connatural a la condició humana, i segur que li han vingut al cap tot de novel·les, entre elles potser la meva. Lògic. En canvi, l’acusadora ha vist en aquest argument universal una còpia d’una història seva i de la seva família, malgrat que les trames no tenen res a veure i només comparteixen alguns anys de la cronologia —segons es desprén de l’índex del llibre— i una localització (Mataró) de les diverses que apareixen.

Aquesta persona pretén que els meus personatges son calcats dels seus, o directament apropiacions, la qual cosa no pot ser més absurda, ja que els meus personatges estan basats, gairebé en la seva totalitat, en membres de la meva pròpia família. Tota la meva trama argumental, de fet, es fonamenta en el meu passat familiar i una exhaustiva tasca de documentació —un tret comú, per cert, a totes les meves novel·les— i està situada històricament a Mataró en el període que va de mitjans segle XIX a 1927. En aquesta recreació vaig fer servir fets històrics extrets de treballs d’historiadors diversos i també localitzacions que són prou conegudes. De fet, a dia d’avui encara no he trobat una estona per llegir la novel·la que se suposa que he copiat amb tant d’interès.

Doncs bé, entre les estranyes coincidències assenyalades figuren els ulls blaus d’alguns personatges, o que l’aparició d’un germà bessó, o d’un cabaler (germà segon sense drets succesoris, segons el Dret Català), que un personatge sigui ebenista, que hi surti una calaixera, un piano o que es parli de fets i personatges històrics, com la tercera Guerra Carlina o Enric Prat de la Riba. És com dir que les novel·les de fantasmes són totes còpies les unes de les altres només perquè hi surten fantasmes, com si algú que ha escrit un llibre sobre el seu passat familiar tingués en exclusiva el dret a parlar de les guerres carlines, de personatges històrics o fins i tot de la curiosotat per rastrejar els origens propis.

L’absurd arriba fins a atribuir-me el plagi d’un paràgraf suposadament literal en el qual no hi ha literalitat de cap mena. Tot això, a més, fa referència a elements més aviat secundiaris en la meva novel·la que es van subratllar en les frases promocionals i en els textos de contraportada. Com indica l’acusadora en el document en qüestió, va ser en un primer moment a partir d’aquests textos —s’entén, llavors, que sense encara llegir la novel·la— que va començar a pensar en el meu suposat plagi. Després va anar confirmant totes les sospites citades i moltíssimes més, com es pot comprobar llegint l’informe.

En tot cas, es tracta d’un document tendenciós, encaminat només a ressaltar allò que més convé al forassenyat argument que vol defensar-se, i fet sense cap rigor ni objectivitat (entre d’altres coses, perquè la seva autora és la mateixa que la d’una de les novel·les que s’estan comparant). En fi, és tan evident que només cal llegir per adonar-se’n.

Cal aclarir que moltes de les situacions, els personatges, els ulls blaus i gran part de l’atmosfera de DIAMANT BLAU ja eren en algunes de les meves anteriors novel·les, com és fàcil de comprobar. Els ulls blaus, per exemple, han estat fins a tal punt una constant del meu imaginari que seria difícil trobar una sola de les meves obres anteriors on no hi apareguin. Fins i tot els els vaig atribuir al diable de la juvenil Trilogía de Eblus (que vaig començar a publicar el 2006). Alguns personatges de la meva família ja apareixien a la novel·la La muerte de Venus (publicada el 2007). La burgesia industrial de la qual provinc centrava la trama d’Habitacions tancades (2011) i la seva protagonista, Violeta Lax, ja estava —com jo— obsessionada per la recerca familiar. I així podria continuar fins a l’avorriment.

La història de DIAMANT BLAU, publicada el 2015, no només és el resultat d’una investigació exhaustiva de la meva pròpia història familiar (i per tant, impossible de plagiar), sinó una obsessió que com a escriptora m’acompanya des de fa més de 15 anys, com demostra l’article, que adjunto, publicat el 2004 a una revista de Madrid (i més tard en el meu bloc en castellà, on ja parlava dels ulls blaus de la meva àvia i resumia l’argument que després s’ha convertit en la meva darrera novel·la. De cadascun dels detalls referits en tinc proves documentals, que presentaré davant qui calgui i que poden demostrar no només la veracitat de les meves fons sinó l’absurditat de l’acusació. Per posar només un exemple: la calaixera que se’m diu que he plagiat formava part de l’herència del meu rebesavi, com consta en el seu testament, que posseeixo. És, per tant, real, com no dubto que ho puguin ser molts dels elements del llibre que se m’acusa d’haver copiat. Són coicidències inevitables fruit d’haver triat com a material novel·lable una mateixa època i una mateixa societat. Està clar que tinc molts testimonis de la meva tasca de documentació, que va tenir lloc a diversos arxius, hemeroteques i biblioteques —dels quals vaig deixar constància en els agraïments finals de la novel·la— i que va comptar amb la col·laboració de diferents professionals, entre ells un notari.

Quan es fan afirmacions tan greus i tan acarnissades d’una feina que em pertany del tot i que és fruit de molts anys d’ofici i dedicació, el primer que penses és que aquestes paraules deuen sortir de la bona fe tant com d’una ofuscació que porta a veure enemics per totes bandes. Com no hi ha res del que m’hagi d’avergonyir —i menys encara, d’amagar— i penso que sovint les persones malinterpretem les intencions dels altres, jo mateixa vaig allargar la mà a qui amb tanta vehemència i ofuscació m’atacava i li vaig oferir prendre un cafè per aclarir les coses. Per descomptat, va rebutjar l’oferiment, ella sabrà per què, per continuar tot seguit injuriant, calumniant i assetjant a través de les xarxes.

Òbviament, jo vaig bloquejar-la en els meus diferents comptes per evitar distraccions i disgustos i també vaig bloquejar la possibilitat d’escriure comentaris al meu mur, a conseqüència de diferents intromissions no desitjades per part seva. Ella va continuar l’assetjament a través dels meus amics i coneguts, contactes professionals i premsa. Va insistir, va guarnir els seus comentaris amb diferents insults cap a mi i la meva feina, malgrat que més d’una persona va demanar-li que deixés de fer-ho. Un cop més, només puc interpretar tanta insistència com una ofuscació creixent, malgrat les peticions argumentades de terceres persones. No sabeu quin greu em sap la insistència amb què uns quants han estat objecte d’aquests enviaments massius (sobre tot a través de Twitter) i aprofito per agrair-vos la vostra elegància i la bona manera de fer les coses, en no donar crèdit ni difusió a les acusacions. L’elegància és una virtut escassa que valoro molt.

En darrer lloc, i aquesta és la finalitat última d’aquest comunicat que lamento molt haver hagut d’escriure: a partir d’aquest moment l’autora de les calumnies i injúries queda avisada. Després de tot el que s’ha dit, no podrà pensar-se que actua de bona fe si insisteix en l’atac contra el meu honor o en l’assetjament a través de xarxes, i haurà de respondre’n davant qui calgui. Durant moltes setmanes he esperat amb paciència, per voluntat pròpia i per indicació dels meus editors, i no he entrat en el seu joc amb l’esperança que en algun moment s’adonaria que l’atac era absurd o escoltaria algunes de les veus que li demanaven que parés —inclòs el meu editor—, i reconsideraria la seva posició. Com no ha estat així, sinó ben al contrari, m’he decidit a escriure aquests comunicat, públic com la seva acusació, de bona fe i moderat (al contrari del que en ella ha estat habitual), amb l’esperança de ser capaç de convèncer-la que si continua endavant cometrà un error greu, donat que no té raó, que estic en disposició de defensar els meus drets i que penso fer-ho si cal.

    

He escrit de Lara a l'Ara

Mentida. Escriure per comprendre.

Ja feia temps que m'amoïnava una cosa. Escoltava. Rumiava. Cada cop que un menor compareix davant la justícia jo em feia les mateixes preguntes: que és, la responsabilitat? Fins a quin punt una persona de 14 anys és responsable dels actes criminals que ha comès? En quin entorn ha crescut, aquest menor? On, en qui s'emmiralla? Quins són els seus models de conducta? On són i a qué és dediquen les persones adultes que té al voltant? Quins adults -heus aquí la pregunta atrevida de debò- són els responsables últims del seu comportament criminal? 

Sé que hi ha molta gent que no pensa com jo. Que no és ni molt menys una qüestió fàcil. Ho sé perque fa algun temps vaig penjar a Facebook un comentari sobre un menor d'edat que acabava d'atacar-ne un altre en un vagó de metro. Va ser una agressió brutal, que va quedar enregistrada amb un mòbil. Va emetre's a totes les cadenes de televisió i va ser viral a la xarxa. Se'n va parlar molt, d'aquell menor. Molt i molt durament.

L'endemà se'm va ocórrer buscar a Internet alguna informació d'aquell jove. Vaig saber que havia estat abandonat per la seva mare quan era una criatura. Vaig saber que havia crescut en un entorn terrible. Un entorn que molts de nosaltres ni tan sols podríem imaginar. O no voldríem. Per això vaig decidir escriure una novel·la per parlar-ne. De com tractem els delinqüents juvenils. Per què un menor delinqueix. Per què.

Per comprendre, no hi ha res millor que escriure.

Quan vaig començar Mentida savia que volia parlar d'un noi de 14 anys condemnat per assassinat en primer grau. Vaig documentar-me un mica. pel camí vaig trobar ajuda. Ajuda generosa, que no em canso d'agrair. La de l'Albert, l'advocat i ex-fiscal de menors que va parlar-me del procediment, amb llums i ombres. I sobretot la de Carles, el director del centre de reforma de menors que ba obrir-me les portes d'un món desconegut per mi, que va espantar-me i impressionar-me molt.

Hi ha persones que canvien les novel·les. Sense l'ajut del Carles, Mentida hauria estat, literalment, una altra història. No hauria pogut, sense anar més lluny, explicar la realitat dels centres penitenciaris juvenils amb el realisme que n'he pogut parlar. Ara, més de la meitat de la trama passa dins d'un d'aquests centres. Em penso que als lectors joves els agradarà travessar aquelles portes blindades. A mi m'agradaria fer-ho, si no hagués escrit la novel·la. 

La vaig escriure durant els mesos de juliol i agost, enmig de les vacances familiars. La vaig acabar el 12 de setembre. La vaig corregir, enquadernar, vaig preparar-ne les còpies. Per una mena de miracle, vaig arribar just a temps de presentar-me al premi Edebé. Feia temps que volia tornar-ho a fer, però no tenia la història adequada. O em pensava que la tenia, però el jurat no hi va estar d'acord. He dit molts cops en els darrers dies que el jurat de l'Edebé no és qualsevol jurat. És dur, exigent. Per això guanyar fa tanta alegria.

El mateix dia que tornava a començar l'escola, el meu fill gran va acompanyar-me a fer la còpia de l'original que les bases demanaven. Ho vam preparar tot plegats. El CD amb la còpia digital, les dues impressions, la plica. Ell mateix la va tancar i ho va posar tot dins el sobre de color marró. Abans de tancar-lo defiitivament li vaig dir: "Fes-ho tu i desitja'm bona sort". L'Adrià va bufar dins el paquet. Després va tancar-lo. En acabat va preguntar: "Creus que funcionarà?".

Hauríeu d'haver vist la seva cara la nit de dijous, durant la cerimònia de lliurament dels guardons.

NOVETATS DE TARDOR 3 / Em venc el millor amic

Ja hem venut la mare, el pare, el cigró... Ara només ens quedava vendre el millor amic per tancar la sèrtie d'aventures deñs inseparables amics Óscar i Nora. Però fins i tot els amics més amics del món s'enfaden, oi que sí?
La culpa la té una festa de pijames, el principi de curs, una nova companya de classe i algunes coses més.
Els protagonistes, els de sempre: L'Óscar, inventor i la Nora, intel·ligent.
Sembla mentida que les coses els puguin anar
malament...

* * *

UN FRAGMENT COM A TASTET:

SI VOLS que et passi alguna cosa diferent, prova de fer alguna cosa diferent! Aquest havia estat el consell de la Fada Fava. Vull dir, de la meva mare.

La primera cosa (i l’única) que se’m va acudir va ser posar un anunci. No era el primer cop i sempre m’havia donat bons resultats. És clar que abans sempre tenia la Nora al meu costat, per pensar en tot. Aquest cop hauria d’arreglar-me sol. La veritat, no tenia gens clar si seria capaç de fer-ho.

Vaig agafar un full de paper i vaig escriure el primer que em va venir al cap:

Em venc la millor amiga.

Té deu anys, és llesta i molt guapa.

És filla d’un presentador famós de la tele...

NOVETATS DE TARDOR 2 / Uns amics molt animals

Torna l'Anna Ànec, l'escriptora més jove del món, aquest cop per explicar-nos les seves aventures amb uns quants micos del zoo. Aquí hi ha un misteri per resoldre, una injustícia, un home molt nostàlgic de les velles amistats, una festa molt especial amanida per trenta quilos de plàtans, una motxilla que desapareix i algunes sorpreses, com sempre protagonitzades per l'Anna i les seves amigues (la Frida i la sarai) i pel seu cosí, en Teo. 

Però sobretot, sobretot, hi ha una notícia bomba, que em fa feliç compartir amb vosaltres: L'Anna Ànec torna, i ho fa només en català, gràcies a la il·lusió compartida de tres persones: l'editor de la sèrie, Santi Sobrequés, l'il·liustrador, el gran Dani Cruz i jo mateixa. L'Anna Ànec s'ho mereix però, sobre tot, s'ho mereixen els lectors i lectores de la col·lecció, que cada cop són més. 

Ah, i ja us podem anunciar que abans de Sant Jordi en tindreu una altra entrega. 

Ja hi estem treballant!

NOVETATS DE TARDOR 1 / El misteri Cro

Molts ja coneixeu els protagonistes d'aquesta sèrie. Són tres germans i plegats formen una agència de detectius molt i molt especial. L'Adrià és una cosa així com el cap, per això pren les decissions, tot i que és una mica distret. L'Èlia és molt aplicada i sempre duu al dia les seves obligacions detectivesques. I l'Àlex, que només té sis anys, té els seus propis trucs, molt originals, per resoldre els casos. 

Aquest cop hauran de fer front a un misteri doble: un anell -valuós- desaparegut i una presència nocturna. També hi ha una àvia que fa croquetes i dos gats acabats d'arribar a la família. I molt sentit de l'humor, com tenen per costum.

Ja he dit alguna vegada que aquests personatges i aquests llibres no són, de cap manera, un més. Fa uns dies ho vaig explicar a Facebook, però ara jo faré aquí. Conec molt bé aquests tres germans: són el millor que he fer a la meva vida. L'Adrià, l'Èlia i l'Àlex són els meus tres fills. Els vaig fer protagonistes d'aquests llibres en part perquè volia retenir la seva infància. No és que no vulgui que creixin, és que no vull oblidar com són mentre creixen. I també perquè penso que aquestes novel·les congelen aquesta part de la seva vida, la conserven en petits bocins perquè el dia que ells siguin grans (i potser jo ja no hi sigui) puguin recuperar-la, recordar com eren, com érem, com els estimem. Potser adonar-se que van ser el millor de la vida de la seva mare, sempre tan atrafegada, sempre anant amunt i avall, sempre envoltada de llibres.

Ja veieu.

Això és aquesta col·lecció per mi.

Tant de bo us faci riure molt. 

Felicitat estiuenca

Durant anys, vaig portar un quadern de lectures. Amant de les llistes com sóc, m’agradava dur una comptabilitat acurada dels llibres que m’anava llegint. En aquest quadern hi deixava ben anotats el títol, l’autor, el número de pàgines (si el llibre era gruixut em semblava una gran conquesta) i el temps que havia trigat en llegir-lo. Després en feia un resum i una valoraciói personal, que acabava amb una puntuació, una nota. A La historia interminable, de Michael Ende, li vaig posar un set i mig. La plaça del diamant va treure un notable alt. Wilkie Collins, que hi surt sovint, sempre treia bones notes: La dama de blanc , nou i mig; La pedra llunar, nou... Al meu quadern de lectures mai ningú no va aconseguir un deu. Potser era massa dura. O massa idealista: encara creiea que existia la novel·la perfecta.

            Amb els anys, cada cop faig menys llistes. També vaig abandonar el costum de registrar tot el què llegia. Tot d’una, em va semblar que no tenia sentit aquell memoràndum. No va ser pas una decissió conscient. Els llibres sempre deixen alguna cosa: una cita, un personatge, una reflexió. No cal registrar-los. Allò que val la pena queda i la resta, tan se val que s’esvaeixi.

            Dic això a les portes de l’estiu d’un any en què necessito molt especialment prendre’m un temps de descans. Fa setmanes que me les preparo, les vacances. Un lloc tranquil, on la felicitat familiar no topi amb cadascuna de les felicitats individuals. I llibres. Una muntanya. Com més, millor. Ja els tinc tots triats. Em penso que superen la dotzena i mitja. Les meves lectures d’estiu són gruixudes: no n’hi ha cap que baixi de les 500 pàgines. Aquest any rellegiré El mestre i Margarida, de Bulgàkov, de la qual se n’acaba de publicar l’edició definitiva. Wilkie Collins també hi és, perquè no hi pot faltar, perquè no concebeixo un temps de descans sense ell. I Tòlstoi. I una tal Tartt, autora revelació nordamericana, a qui no conec i donaré una oportunitat. I Jonathan Franzen, que ja fa tres anys que és el meu convidat especial d’estiueg. Aquest any toca una novel·la poc coneguda, que he aconseguit en una llibreria de vell en la seva primera edició: Ciutat vint-i-set. Potser rellegiré El compte de Montecristo, de Dumas. Només pensar-ho, aquests dies previs se’m fan eterns. Quines ganes.

            Per a mi, platja i llibres són sinònim de felicitat. Aquella felicitat que ve de la infantesa, de la primera joventut. La platja que us dic té una ubicació geogràfica molt concreta. Per a mi, és una platja-biblioteca. N’he llegit, de pàgines, en aquell lloc! Fa trenta anys ho feia mentre els meus amics reien (de vegades de mi i dels meus llibres), o prenien el sol o jugàven a vòlei. Ara ho faig veient jugar, riure i banyar-se als meus fills. De tant en tant aixeco els ulls del llibre. Només per veure que el món encara és allà. I retorno allà on ere. A les mentides que fan més passadores les veritats, a la realitat il·luminada per la ficció. A la felicitat absoluta que porten els llibres. Que tingueu un bon estiu.